A mi la falera per les xarxes una mica m'ha passat però si torno de tant en tant per aquí és per llegir @eferro.bsky.social que és tot seny i saviesa prudent (que segurament és l'única que existeix).

Un petit fil dels que he llegit aquest final d'any. Sense gaires detalls (que tampoc és que el que dic tingui gaire substància 🤭!). 😒 ⭐️ ⭐️⭐️ ⭐️⭐️⭐️ He perdut l'interès. A veure si de cara al 2026 el recupero o jubilo aquest compte.

És evident que al 'decret de plantilles' hi ha la llavor del mal però defensar que el jo vaig arribar abans és un criteri millor és una desconsideració cap a la professió i també cap als professionals.

La manera d'alimentar prejudicis i estereotips també és aquesta.

"Las palabras de la noche" (Lumen Editorial) de Natalia Ginzburg. Un no es cansa mai d'aquesta manera tan "desabrigada i operativa" d'explicar històries. L'edició de Lumen també és acuradíssima, s'ha de dir.

‘Estrany Riu’ (Jaume Claret Muxart) hipnotiza en San Sebastián: verano a orillas del Danubio, deseo y una figura llamada Alexander. Cine queer de miradas y espacio, más hechizo que trama: crecer, perderse y flotar entre lo real y lo onírico. Debutazo.

DISCIPLINA NO!... perquè disciplina és obediència, reproducció i càstig. DISCIPLINA SÍ!... perquè disciplina és organització, ordre i responsabilitat. Una altra setmana d'apassionant discussió pedagògica al país 🫩.

Em sembla que ho llegirem a classe...

"Gina" (L'Altra Editorial) de Maria Climent. Una veu que enamora per l'enginy, l'espontaneïtat i l'accent (com en són de rics, bells, íntims, fascinants i necessaris els accents!). Una narració, diria, amb molta més veritat que pretensions. I és un encert que així sigui.

"El mar, que brilla i riu" (Edicions 62) de Montse Barderi. No m'ha agradat. Ni en el fons -una història artificiosa i poc estimulant, mancada de matèria i d'emoció-, ni en la forma -gens seductora, amb una escriptura estranyament plana, gairebé 'descuidada'-.

"Una cançó de pluja" (Ed_62) de Joan-Lluís Lluís. L'art de convertir històries petites en cants gràcies a aquesta escriptura gens pretenciosa, a aquesta forma delicada i precisa d'explicar i a aquesta manera emocionant d'imaginar i de (fer) sentir. Una lectura encisadora.

"Amistad" (Libros Asteroide) de Jacobo Bergareche i Mariano Sigman. Una invitació a seure i conversar. No és un tractat ni una reflexió sobre l'amistat, i aquí està, imagino, la virtut i també el pecat del llibre.

"Càmfora" (Edicions 62) de Maria Barbal. Tot i l'equisidesa (gairebé irreal) amb que l'autora tria i disposa les paraules reconec que m'ha costat una mica. Potser un cert excés de 'meandres' acaba desenfocant i alentint una trama de concepció, personatges i paisatges molt estimulants.

Ves a saber què imaginen que són les 'matemàtiques bàsiques'. Ves a saber quins beneficis imaginen en les 'tècniques (🤔) tradicionals (😳) d'ensenyament'. Ves a saber on para la curiositat i la prudència.

L'Assemblea docent de Les Aimerigues ha fet un comunicat reaccionant a l'enèsima ofensiva contra el català a l'escola.

La ignorància sideral de l'Ayuso és incapaç de detectar la tonteria aquesta que diu de l'aritmètica i la geometria i de dissimular que no té n.p.i. del què significa la perspectiva de gènere en l'ensenyament de les matemàtiques. En fi.

Quina frivolitat menystenir el coneixement d'aquesta manera!

Avui fa 40 anys un camió va decidir que no li calia conductor per continuar el seu camí. Jo passava per allà 🚚 🤕. Després tot va ser una pila de gent que em va ajudar a recuperar-me i una altra pila a qui no li va importar gens ni les limitacions ni els senyals que van quedar.

"llegir, escriure i calcular"... Està fet amb tota la bona intenció i, en cert sentit, té una mica de raó però la percepció de l'activitat matemàtica és sempre tan limitada 😱.

'L'aniversari' (Ed Periscopi) d'Andrea Bajani. Una història on fer 'que no passi res' concentra tota la tristesa i tot el drama d'aquestes vides mutilades en silenci. Un contingut presentat sense floritures, que potser és l'única forma de fer-lo 'digerible'.

L'estan massacrat així que dubto que al poble palestí li importi una merda ni la vostra opinió ni la vuelta ciclista dels pebrots, papanates!

Sí, María, llegir ens fa millors però no en el sentit ximple i primitiu en què tu ho expresses. Ens fa millors perquè alimenta l'esperit, obre la ment, exercita el cervell i, sobretot, perquè mentre llegim tenim la boca tancada 😉.

10 anys després d'aquesta salvatjada que va commoure i avergonyir mig món els miserables de VOX, amb Abascal al capdavant i la comparsa de seguidors que l'aplaudeixen, criden a repetir-la i celebrar-la tantes vegades com faci falta. Són uns bàrbars.

Petit fil amb interrogant final 🤯. 🧵 1/6 En aquesta entrada faig un puzzle de diverses idees: què entenem per aprendre, quin és el nostre estil docent, quines pràctiques portem a l'aula, què és i què aporta el cognitivisme, què entenem per evidència i a quins perills veig en la "simplificació".

"Crematorio" (Editorial Anagrama) de Rafael Chirbes. Una novel·la densa i exigent però magnífica. Parafrasejant Brouard: "una obra sólida, de mil páginas cargadas de pensamiento". La cultura del pelotazo com a escenari insuperable per al desvergonyiment i també per a la hipocresia.

Possible causes of your problems. It’s a diagram that (sadly) still seems relevant in 2025, so reposting a year and a bit on.

Quan fa 50 anys la meva mare em deia 'Joan, tingues coneixement' jo ja entenia que no es referia a saber-me la llista dels reis gots.

Criptobro que menytens la gent que treballa tota la vida en "una puta oficina"; ells et programen les visites mèdiques, et gestionen el servei de neteja, et tramiten l'assegurança de viatge, et serveixen el cafè o t'arreglen l'aire condicionat mentre tu fas vídeos de TikTok. 🖕

Hi ha d'haver una complicitat perversa entre l'estat d'Israel i la força de la gravetat perquè mentre l'un planifica i executa sense una gota d'humanitat l'assassinat de desenes de milers de persones l'altra permet impassible que aquest continuï girant.

La cooficialitat serveix tant per exigir-te que els parlis en castellà com per disculpar que t'hagin de parlar en català. És màgia.

Si ets propietari d'una vivenda, el problema són les ocupacions. Si tens el privilegi d'home blanc, les feministes. Si vius la identitat de gènere dins la norma, les persones trans. Si tens piscina i aire condicionat, els ecologistes. Si tens les butxaques plenes, els impostos.

Lovelace, Kovalèvskaia, Germain, Mirzakhani, Noether, Hipàtia... sempre referents matemàtiques impossibles. Hi ha un munt de dones matemàtiques a l'ensenyament, a la indústria tecnològica, en equips de recerca de tots els àmbits, consultories, banca,... que sí són referents.

"Por la liberación de las matemáticas" (Bauplan Books) de Paul Lockhart. Un text amb un parell d'idees centrals fèrtils: que les matemàtiques són un art i q s'haurien d'aprendre (i ensenyar) sense protocols. Discutible però interessant (més interessant que discutible, potser).

"La buena letra" (Anagrama Editor) de Rafael Chirbes. N'havia sentit a parlar com a escriptor intel·ligent, íntegre i compromès però resulta que també és un narrador d'una elegància i polidesa extraordinària; un escriptor que fuig de la paraula i l'ornament innecessari. 🔝

"El contable hindú" (Anagrama Editor) de David Leavitt. Una novel·la que vaig agafar amb prevencions però que m'ha agradat força. No és ben bé una biografia, és més aviat el retrat, amè i molt ben documentat, d'un particularíssim ecosistema: el Cambridge d'inicis del XX.

"Les petites virtuts" (Atic de Llibres) de Natalia Ginzburg. Com tot el que escriu NG, lluminós. Un conjunt de narracions curtes que destil·len intel·ligència tant per l'interès i la contundència del que escriu com per la forma directa i desacomplexada amb que ho fa.

"Les gratituds" (Edicions 62) d Delphine de Vigan. Un relat tan senzill com colpidor (q no melodramàtic) i una mirada sensible i afectuosa a la vellesa, a la malaltia mental i a la incòmoda relació que sovint hi mantenim. Remarcable també el meritori i admirable exercici de traducció.

'Només terra. Només pluja. Només fang." (Ed Periscopi) de Montse Albets. Escriure bonic (en el sentit més elegant i delicat del terme) no està renyit amb escriure punyent. Una narració trasbalsadora que vessa sensibilitat, tristesa i esperança. Enlluernadora; llegiu-la.

'Jo soc l'última plaça' (Edicions 62) d'Alba Gómez Jo crec que és fàcil caure en una certa frivolitat i condescendència quan s'intenta escriure "des de l'altra banda". En aquest cas, però, diria que la novel·la fa diana tant en la trista veritat com en la tristesa justa.

"El venedor de passats" (Ed Periscopi) de José Eduardo Agualusa. Periscopi gairebé sempre l'encerta. Aquest, però, és el gairebé. No aconsegueixo que aquesta literatura, accidentalment espurnejant, però sense direcció ni sentit, just un vapor tèrbol, em sedueixi gaire.

'La vida del llibreter A.J.Fikry' (Ed. Periscopi) de Gabrielle Zevin. Hi ha una literatura, sovint menystinguda, que fa baixada, que s'autoimpulsa perquè s'alimenta exclusivament de l'art d'explicar històries. I com d'útil, saludable i necessària és!

'La vida del llibreter A.J.Fikry' (Ed. Periscopi) de Gabrielle Zevin. Hi ha una literatura, sovint menystinguda, que fa baixada, que s'autoimpulsa perquè s'alimenta exclusivament de l'art d'explicar històries. I com d'útil, saludable i necessària és!

"En busca del grafo perdido" (Editorial Ariel) de Clara Grima. Doncs sí; 350 pàgines dedicades a la teoria de grafs encertant en el contingut (interessant i escrupolós), el to (amè i clar), el tempo (no corre però avança) i també en l'edició (amable i eficaç), és divulgació.

"La catastròfica visita al zoo" (Penguin libros) de Joël Dicker. Llegit amb curiositat. Ni divertit, ni entretingut. Ni per set anys ni per cent vint. Ni l'estil, ni la trama, ni tan sols un dels personatges. Una barreja mooolt fail entre 'Wonder' i 'El curiós incident...'. No.

"Pedra de tartera" (Ed. La Magrana) de Maria Barbal. Quina cosa tan delicada, tan intensa i tan extraordinàriament ben escrita. Quina manera d'omplir de veritat i de justícia (valgui la redundància) totes les Conxes, Ties, Elvires, Angeletes i Delines d'aquest món. Enlluernadora.

Una única llista amb piròmans, independentistes, antitaurins, okupes, transgèneres, bilduetarres, ecologistes, 'menes', comunistes, musulmans, membres de l'Acadèmia Valenciana de la Llengua i pobres en general. #idea

Sensible i preocupat amb el 'toro de lidia' o el cadàver de Franco, implacable i brutal amb el migrant pobre en perill. Un miserable.

"Camí de sirga" (Club editor) de Jesús Moncada. Cuidar la llengua, esculpir-la i enriquir-la com fa JM, és respectar-la i estimar-la. Quan això, a més, convergeix en una història plena d'història i d'històries, d'inspiració, d'enginy i d'humor aleshores entens q has trobat un 🔝.

"Frankie Adams" (Laltra Editorial) de Carson McCullers. Una petita decepció. Una novel·la construïda al voltant d'un fil escarransit i insubstancial que no reïx tampoc a partir de la definició subtil i captivadora dels personatges (que tan bé funciona a "El cor..." o "La balada...").

"Demà, si fa no fum" (Editorial Funambulista) de Faïza Guène. Una història interessant que interpel·la però que trobo excessivament farcida d'estereotips i simplificacions sobre les persones migrants i la marginalitat (i també sobre les persones 'no' migrants i la 'no' marginalitat).