El primer que van acordar després de la primera cita va ser quin era el botó d’apagat de pantalles.

Cap dels visitants no ho sap. Però aquest diagrama mostra la intensitat d’una idea en la persona que el contempla.

Fa temps que els dits no encaixen. Serà que les mans han perdut la punteria? Per què ho feien? Recorda que li agradava. Era una promesa. Una que sent que vol complir, però ha oblidat quina era.

Havia allargat els dits. Ara no semblava que li estigués donant l’ampolla. Temptava la sort. Si li agafava la mà, la conversa i el temps que havien passat junts adquiririen un nou sentit. Però si, per contra, l'esquivava i agafava l’ampolla, la festa hauria acabat.

El recorda com un dels moments més especials de la seva vida. N’atresora uns quants, però mai no ha llegit una sola pàgina. Tots eren escrits en xinès.

El recorda com un dels moments més especials de la seva vida. N’atresora uns quants, però mai no ha llegit una sola pàgina. Tots eren escrits en xinès.

El pla és perfecte. Només li cal trobar un cau on arraulir-se i no perdre de vista el carro. La nit serà llarga, però demà dormirà calentó, just al costat de la secció dels peixets bons.

Mai no hi ha hagut un canvi tan revolucionari com l'arribada de la intel·ligència artificial.

Surt a passejar per cercar inspiració i arriba una bandada d'idees. Ell les observa. Les estudia. Llença unes veces i totes s'arremolinen. Una vola fins a posar-se sobre l'espatlla. Ell la sent i comença a escriure. Ella alça el vol majestuosa i es caga enmig del paper.

Sent que el vi té un gust diferent. Però li agrada. La captiva. Quan resta mitja copa, veu com la mà es va tornant rosa. I després el braç i el coll i les cames. Un rosa pujat. Fluorescent. Imagina que brilla en la foscor. Es mareja i cau, enmig de tots els convidats.

Pis modular amb un mar de possibilitats. Barri de nova construcció, segur i molt tranquil. Prop de les principals vies del país i amb un preu que el sorprendrà.

Quan el va sentir sonar ho va intuir: era per a ella. Va mirar al seu voltant. Ningú. Es va decidir, va agafar l’auricular i quan se’l va posar a l'orella… silenci.

Jo sempre acompanyava els pares quan perseguien per tot el país a la seva actriu preferida.

Ho té tot enllestit per contemplar les postals del pròxim estiu assegut al seu banc del passeig preferit.

El color del vestit de la felicitat és un blau cel, fresc, amb olor de lavanda i acabat de rentar. A casa només ens podem permetre una peça de roba cada un i treballem cada dia per poder-nos-la posar una estona.

Li vaig dir al teu pare que es guanyaria un primer petó si m’explicava com acabava una novel·la. I s’ho va inventar tan bé que ens vam besar abans de sortir de la llibreria.

Abans de deixar volar un dels desitjos, es passa una estona esplaiant-s'hi. Imaginant on acabarà aterrant, notant el seu pes a les mans, jugant-hi i prenent-se el temps per sentir-lo seu abans que marxi.

Tal com marca el paviment programat, avui només pot sortir a visitar la ciutat el col·lectiu groc.

Mentre t’esperava hi he estat pensant. I si obrim una llibreria junts? Imagina. Fer la nostra, els nostres horaris, les nostres regles. Fer-nos grans envoltats de llibres. Què me'n dius?

La cura amb la que ho fa, la tendresa, la minuciositat amb què entrelliga els manyocs de cabells fan que a ella se li desfaci una trena cada vegada que el veu.

El final de la seva història estava escrit al primer capítol del llibre que va propiciar que es coneguessin.

Aquest tipus de diadema, que canviava el seu disseny segons els teus pensaments, anava a revolucionar el món.

La tecnologia ha avançat tant que la polièdrica dansa de la ciutat es pot controlar des d’un sol terminal.

Volia deixar-ho tot, que tot es consumís, deixar de sentir. Però va ser la flama de la desesperació la que va esdevenir el senyal del seu rescat.

Tinc l’ordinador sempre encès i la finestra oberta. Escric sobre el que veig, la ciutat m’inspira. La rutina del bloc del davant, per exemple, era apassionant fins que vostès han vingut preguntar-me sobre d’un assassinat.

Tinc l’ordinador sempre encès i la finestra oberta. Escric sobre el que veig, la ciutat m’inspira. La rutina del bloc del davant, per exemple, era apassionant fins que vostès han vingut preguntar-me sobre d’un assassinat.

El vol llarg, la ciutat avorrida, les maletes perdudes, la clau no obre, el recepcionista un cretí, però a la barra del bar hi havia una ampolla amb dues copes oblidades.

El vell mur de la plaça major troba a faltar les èpoques en què podia contemplar les persones viure al seu davant.

—Jo crec que és una petita làmina d’aigua. —Que n’ets de tanoca. Són uns animalets tancats en una capsa. —Toca-ho amb la pota. Valent. A veure si no et mosseguen. —Fes-ho tu, que has tingut la genial idea. —Espera… i si… Clic!

—Jo crec que és una petita làmina d’aigua. —Que n’ets de tanoca. Són uns animalets tancats en una capsa. —Toca-ho amb la pota. Valent. A veure si no et mosseguen. —Fes-ho tu, que has tingut la genial idea. —Espera… i si… Clic!

Diuen que mai una obra d’art havia aconseguit trencar tantes cames, sense haver dut a l’artista a la presó.

Fermí Forné. Antic famós “influencer”. Propietari de la franquícia de l’obrador Vesuvi. No li agrada: sentir el nyec, nyec de les sabates molles, ni veure algú mirant per sobre les ulleres. Li agrada: l’olor de pa de llenya i llençar boletes de massa crua a les clientes d’amagat.

Un estudi independent conclou que avui en dia els joves s’enamoren menys, perquè Cupido ha perdut les ulleres de lluny.

Com reien al principi. Fins que van saber que duia una pila nuclear i que continuaria buidant de sorra la platja quan ells ja no hi fossin.

Passo el matí observant-los. Rondant, apropant-me als cubells i celebrant cada pesca. Ells reaccionen tapant-los. Perfecte. Mai no sabran què ha passat amb l’esmorzar.

… i el dubte s'estén a la platja. S’està ofegant o prova de saludar-los? Difícil de dir. No el perdrem de vista.

Es prega a tots els passatgers d’anar a la porta trenta-quatre situada al terrat de la terminal tres.

Durant una temporada el desarà amb cura al congelador i deixarà de sentir en excés. Diu el psicòleg que estava massa intensa, que la vida li passava per sobre i que això, avui en dia, amb un cor artificial se soluciona en pocs dies.

S’han aturat els crits, els somriures, els jocs, la gentada, la calor. Passaran un hivern tranquil, ben acompanyats. Gaudint d’unes merescudes vacances, gaudint de les vistes fins al pròxim estiu.

Pensava que, ara que ja tenia una edat, l'època de la fantasia havia acabat. Beneit. Tot eren imaginacions seves.

Amb tants babaus paranoics i tants programes espia, els consells d’administració cada vegada s’assemblen més a una gimcana.

Dubta si ho ha de deixar tot per complir el seu somni de petita. Però la natura fa temps que sap quina decisió prendrà i no pot esperar a veure-la brillar.

Després de segles d’espera, algú li havia explicat un secret. Un de bo. Trobaria la manera de moure’s, d’esquerdar la presó de pedra, d'escapar i descobrir si era veritat que valia la pena viure per tastar un gelat de xocolata.

Des que l’ajuntament va canviar l’enllumenat públic per arbres amb gens de cuca de llum, la ciutat brilla de nit. Enlluerna. Encega de tal manera que alguns veïns, cansats de no poder dormir a les nits, han començat a comprar destrals.

La imatge està programada per anar canviant cada dia. L’àvia Maria ja ho ha après, després d’ensopegar cinc vegades amb un paisatge de flors silvestres. Però ara es nega a pujar les escales i ens demana que la portem cada dia “allà on assenyalen les escales”.

Després de segles d’espera, algú li havia explicat un secret. Un de bo. Trobaria la manera de moure’s, d’esquerdar la presó de pedra, d'escapar i descobrir si era veritat que valia la pena viure per tastar un gelat de xocolata.

Ells no senten la música, però des d’on els mirem una melodia sona mentre es mouen. Sense saber que avancen coordinats i a temps. Perquè la cançó no pari mai de sonar.

Ningú no entén a l’oficina com, en comptes d’estar teclejant els informes a l’ordinador, es passa la jornada ballant.

El codi de colors que obre l’única sortida de la casa, està pensat perquè aprofitis el dia, ja que només funciona quan la llum de l’albada banya l’escala d’oportunitats.

La casa és massa petita per dos mons com els seus. La mira i sap que ja ho ha tornat a fer. Tremola. Comença una nova batalla.