Aquest tipus de diadema, que canviava el seu disseny segons els teus pensaments, anava a revolucionar el món.

La tecnologia ha avançat tant que la polièdrica dansa de la ciutat es pot controlar des d’un sol terminal.

Volia deixar-ho tot, que tot es consumís, deixar de sentir. Però va ser la flama de la desesperació la que va esdevenir el senyal del seu rescat.

Tinc l’ordinador sempre encès i la finestra oberta. Escric sobre el que veig, la ciutat m’inspira. La rutina del bloc del davant, per exemple, era apassionant fins que vostès han vingut preguntar-me sobre d’un assassinat.

Tinc l’ordinador sempre encès i la finestra oberta. Escric sobre el que veig, la ciutat m’inspira. La rutina del bloc del davant, per exemple, era apassionant fins que vostès han vingut preguntar-me sobre d’un assassinat.

El vol llarg, la ciutat avorrida, les maletes perdudes, la clau no obre, el recepcionista un cretí, però a la barra del bar hi havia una ampolla amb dues copes oblidades.

El vell mur de la plaça major troba a faltar les èpoques en què podia contemplar les persones viure al seu davant.

—Jo crec que és una petita làmina d’aigua. —Que n’ets de tanoca. Són uns animalets tancats en una capsa. —Toca-ho amb la pota. Valent. A veure si no et mosseguen. —Fes-ho tu, que has tingut la genial idea. —Espera… i si… Clic!

—Jo crec que és una petita làmina d’aigua. —Que n’ets de tanoca. Són uns animalets tancats en una capsa. —Toca-ho amb la pota. Valent. A veure si no et mosseguen. —Fes-ho tu, que has tingut la genial idea. —Espera… i si… Clic!

Diuen que mai una obra d’art havia aconseguit trencar tantes cames, sense haver dut a l’artista a la presó.

Fermí Forné. Antic famós “influencer”. Propietari de la franquícia de l’obrador Vesuvi. No li agrada: sentir el nyec, nyec de les sabates molles, ni veure algú mirant per sobre les ulleres. Li agrada: l’olor de pa de llenya i llençar boletes de massa crua a les clientes d’amagat.

Un estudi independent conclou que avui en dia els joves s’enamoren menys, perquè Cupido ha perdut les ulleres de lluny.

Com reien al principi. Fins que van saber que duia una pila nuclear i que continuaria buidant de sorra la platja quan ells ja no hi fossin.

Passo el matí observant-los. Rondant, apropant-me als cubells i celebrant cada pesca. Ells reaccionen tapant-los. Perfecte. Mai no sabran què ha passat amb l’esmorzar.

… i el dubte s'estén a la platja. S’està ofegant o prova de saludar-los? Difícil de dir. No el perdrem de vista.

Es prega a tots els passatgers d’anar a la porta trenta-quatre situada al terrat de la terminal tres.

Durant una temporada el desarà amb cura al congelador i deixarà de sentir en excés. Diu el psicòleg que estava massa intensa, que la vida li passava per sobre i que això, avui en dia, amb un cor artificial se soluciona en pocs dies.

S’han aturat els crits, els somriures, els jocs, la gentada, la calor. Passaran un hivern tranquil, ben acompanyats. Gaudint d’unes merescudes vacances, gaudint de les vistes fins al pròxim estiu.

Pensava que, ara que ja tenia una edat, l'època de la fantasia havia acabat. Beneit. Tot eren imaginacions seves.

Amb tants babaus paranoics i tants programes espia, els consells d’administració cada vegada s’assemblen més a una gimcana.

Dubta si ho ha de deixar tot per complir el seu somni de petita. Però la natura fa temps que sap quina decisió prendrà i no pot esperar a veure-la brillar.

Després de segles d’espera, algú li havia explicat un secret. Un de bo. Trobaria la manera de moure’s, d’esquerdar la presó de pedra, d'escapar i descobrir si era veritat que valia la pena viure per tastar un gelat de xocolata.

Des que l’ajuntament va canviar l’enllumenat públic per arbres amb gens de cuca de llum, la ciutat brilla de nit. Enlluerna. Encega de tal manera que alguns veïns, cansats de no poder dormir a les nits, han començat a comprar destrals.

La imatge està programada per anar canviant cada dia. L’àvia Maria ja ho ha après, després d’ensopegar cinc vegades amb un paisatge de flors silvestres. Però ara es nega a pujar les escales i ens demana que la portem cada dia “allà on assenyalen les escales”.

Després de segles d’espera, algú li havia explicat un secret. Un de bo. Trobaria la manera de moure’s, d’esquerdar la presó de pedra, d'escapar i descobrir si era veritat que valia la pena viure per tastar un gelat de xocolata.

Ells no senten la música, però des d’on els mirem una melodia sona mentre es mouen. Sense saber que avancen coordinats i a temps. Perquè la cançó no pari mai de sonar.

Ningú no entén a l’oficina com, en comptes d’estar teclejant els informes a l’ordinador, es passa la jornada ballant.

El codi de colors que obre l’única sortida de la casa, està pensat perquè aprofitis el dia, ja que només funciona quan la llum de l’albada banya l’escala d’oportunitats.

La casa és massa petita per dos mons com els seus. La mira i sap que ja ho ha tornat a fer. Tremola. Comença una nova batalla.

Va ser ell qui va pintar l’edifici gris i vell de colors vius en un dels seus quadres ambulants. Mai hauria imaginat que un veí en compraria un i que acabarien pintant la casa de la mateixa manera. Però encara dubta si no hagués quedat millor amb els colors pastel.

Encara que les companyies mostrin imatges divertides per conscienciar els clients que les finestres han estat substituïdes per pantalles, sempre hi ha passatgers que criden les hostesses per comunicar una emergència.

Donar mala astrugància és una mica molest al principi, però quan t’acostumes, t’adones que és perfecte per viure tranquil.

És una mà estricta. Només deixa entrar a la senyora de la casa. I als que ho proven els regala alguna dolçor perquè marxin contents o, si no han trucat com cal, els acomiada aixecant-los el dit del mig.

Necessiten una pausa per nodrir-se de sentit i bellesa de quatre a sis vegades al dia.

Necessiten una pausa per nodrir-se de sentit i bellesa de quatre a sis vegades al dia.

Ja no hi ha parelles al parc. Les han substituït amigues que queden per explicar-se confidències, passejar gaudint de la companyia i riure sense parar.

Va ser ella qui va proposar el repte i tots els valents que l’acompanyaven a l’excursió, i que festejaven amb ella, van trobar una excusa perquè saltés sola.

Passaran els anys i després d’un petó apassionat ella dirà: on t’has amagat tot aquest temps?

Pocs imaginen les cues de turistes que es formen a l’estació hotel de Mart, per poder-se fer fotos al micro llac artificial.

Si continua confiant en uns retrovisors somiadors, algun dia tindrà un accident.

L’àvia sempre explica que el dia que va conèixer l’avi en un bar, ell no va parar de parlar sobre el seu tema preferit: la dansa. I que des de llavors, mai més no el va sentir parlar-ne.

Sempre que es queda adormida a la banyera viatja a un món nou. Quan torna, sent el cos fred i es meravella de l'aventura. Però enyora a tots els amics que ha fet i que mai més podrà tornar a veure.

L’àvia sempre explica que el dia que va conèixer l’avi en un bar, ell no va parar de parlar sobre el seu tema preferit: la dansa. I que des de llavors, mai més no el va sentir parlar-ne.

El senyor Granota sempre anava amb jersei de coll alt, perquè li feia vergonya que la senyora Sargantana s’adonés de com se li inflava el coll quan la tenia al costat.

El senyor Granota sempre anava amb jersei de coll alt, perquè li feia vergonya que la senyora Sargantana s’adonés de com se li inflava el coll quan la tenia al costat.

Tots els veïns intuïen que estava a punt de passar alguna cosa. El que mai haurien imaginat és el tsunami que estava a punt de reformar cada un dels seus pisos.

Una nova flor creixia cada vegada que es permetia tornar a viure de veritat.

La reina sempre s’amagava en la foscor perquè els seus súbdits no quedessin enlluernats per la seva meravellosa corona.

En va tenir prou amb una sola mirada per entendre els seus crits d’auxili.

Les paraules no eren completes si no les podien sentir a la pell, enmig de la conversa.