Finalitzo l’any amb aquest petit plaer de @vienaedicions.bsky.social que ens recorda una època en què servir no només era fer de criat. Servir també significava ésser útil.

Un llibre per tenir eines per interpretar un monstre polític que creix i avança per la dreta, desenfrenat. Menja mentida i confabula enlloc de fer la migdiada. A les properes eleccions municipals ens el trobarem ben llustrós.

Quan per a una mare “ni tan sols la foscor de tancar els ulls és pau”. Una distopia que t’absorbeix progressivament mentre et presenta les diverses disfresses amb què es vesteix l’estupidesa de l’opressor.

Immillorable! open.spotify.com/track/4fiFmM...

La meva Metamorfosi és Samotràcia, una illa grega on s’hi pot arribar amb ferri des d’Alexandrúpoli. Tenia curiositat per ser a l’indret natal d’aquella escultura de marbre blanc ubicada a l’escala principal del Louvre. Grècia et crida en alguna ocasió. L’estada de Cohen a Hidra, la desconeixia.

De persones que actuen amb la intenció de fer mal a la reputació d’algú, n’hi ha massa. La digitalització de les opinions hi ha ajudat molt. Que deixi de ser una activitat gratuïta, depèn de la quantitat de frens amb que s’hi trobin. Obres com aquesta són útils i ben necessàries.

L’autor aconsegueix apropar-te al caràcter espinós de Zweig. Te’l torna humà. Potser per aquest motiu la immersió et fibla i t’arrossega. Un llibre fascinant, que recomano llegir a tothom qui conegui l’obra del vienès.

Aquesta és una d’aquelles cançons que m’agrada recuperar per caure en la immensitat open.spotify.com/track/29pbPu...

Hem tornat a coincidir i, plegats, hem tornat al recer d’aquell pensament que ens apropa el viure al sentiment de gaudir d’una bella pel·lícula open.spotify.com/track/3VuZA5...

El llibre, dividit en parts iguals, confronta la gestió i i indignació popular de la gran riuada de 1957 amb la mortífera dana de 2024. M’ha semblat un exercici de periodisme brillant.

Continuo descobrint obres d’una col·lecció de llibres anglesos molt ben cuidada. A aquesta m’hi vaig apropar arran d’una recomanació radiofònica estiuenca

Primer contacte amb l’obra de Handke. Amb un estil impecable, el guardonat amb el premi Nobel de Literatura ens conta la vida i la mort de la seva mare. La descoberta va ser fruit d’un passeig ràpid per la darrera edició de la Setmana del Llibre en Català

La història d’una trista infantesa colpejada per un pare inepte i una mare subjugada. Sortir d’aquell ambient de pobresa emocional i abandonar definitivament l’amargor, es converteix en l’única via sensata de l’autor per esgarrapar amor més enllà de l’equador de la vida.

Un dels llibres més singulars que he llegit darrerament. Que difícil és sorprendre i quanta bellesa conté el moment en què vius atrapat.

Un llibret ocurrent, passador i reflexiu, però sense embafar. Molt recomanable, especialment en èpoques en què el temps lliure sembli que ja no ens pertany

Un intercanvi de cartes brillant, que ens recorda la importància de l’escriptura en l’àmbit de la comunicació entre humans. De fons, l’assassinat d’un pintor prestigiós, el rebuig a casar-se per interessos dinàstics o el paper de la religió en temps d’escassetat de respostes científiques

Una obra carregada de dades, que ens desvetlla per raonar sobre estratègies polítiques de caire econòmic. El leitmotiv de l’obra: frenar l’acumulació de capital entre els més rics del món. Els capítols destinats al colonialisme d’estat i l’esclavitud m’han semblat sorprenents.

Viure és una activitat complexa, conviure pot ser fins i tot ardu. Però escriure sobre experiències viscudes o fabricades mentalment, suposo que ajuda a relativitzar el moment que ens ha tocat. I @joantdo.bsky.social ho fa molt bé, això de relatar. Per aquest motiu segueixo recomanant nous horitzons

Agualusa construeix històries originals. El vaig descobrir arran de la publicació de l’obra “Teoria general de l’oblit” (2018) i, un any després, vaig tornar-lo a gaudir amb “La societat dels somiadors involuntaris” (2019). La temàtica de la darrera publicació m’ha engrescat menys, però té qualitat

La tragèdia dels Alfacs de l’any 78 convertida en obra de teatre. El llibret m’ha sorprès molt positivament. Fa un retrat social de l’època molt convincent i aporta informació de les causes de l’incident que desconeixia.

Quan la lectura d’una obra s’interromp per l’aparició d’unes gotes minúscules, hem de deixar-les caure. I que s’estimbin. El plor és efímer; l’impacte emocional d’una confessió com aquesta perdura durant setmanes.

Aquesta sèrie no para de sorprendre’m musicalment. Sempre acaba amb alguna petita joia…

Completo la sèrie de premiats amb el Documenta 2024 amb aquest recull de relats d’històries tranquil·les. Enmig d’un estiu asfixiant, s’agraeix trobar moments de respir.

Carrère escriu amb una tècnica que em fascina. La publicació de L’adversari va coincidir estudiant a Barcelona. El vaig llegir al tren, amb Moby de fons. Anys més tard vaig agafar prestat V13 a la biblioteca municipal de Roquetes i, ara, he conclòs aquesta atrevida biografia. En vindran més, segur!

Un capítol acaba amb aquest tema i mitja dècada m’assalta de biaix open.spotify.com/track/0KzAbK...

I, de cop, descobreixo que un altre poble d’aquest món, els uigur, viu turmentat, perseguit i injustament maltractat per un poder polític, el govern xinès, que l’amarga fins a l’extenuació.

He coincidit amb ella novament. Feia molts anys que la seva veu no colisionava amb el meu timpà. M’encanta la seva vibració open.spotify.com/track/1PtQJZ...

El jurat de la darrera edició ha atorgat ex aequo el Premi Documenta 2024 a dos escriptors. Soc un fidel seguidor de les obres guardonades, que publica L’Altra Editorial. El primer m’ha semblat inicialment brillant, tot i que la intensitat decau amb l’absència de crits de fons.

Des de Bath, Harvey ha construït un relat que aconsegueix eclipsar el trànsit humà. I així és com la Terra recupera el protagonisme que els seus maldestres habitants li han usurpat, sense èxit.

La muntanya com a refugi, com a espai de puresa intacta, només pertorbat ocasionalment per humans que cerquen el mateix que els seus guardians: la serenor. Trobar-la només depèn de l’experiència adquirida amb el pas del temps.

He començat a conèixer Pavese a través d’un lector. I em sembla que aviat optaré per descobrir un treball pel qual el de Torí va concloure massa prompte que no pagava la pena: l’ofici de viure

Té algun moment que et provoca arcades, perquè hi ha fragments molt nauseabunds. És, potser, el volum més bèstia de tots. Tot i que dubto que hi hagi entre el món animal espècies que tractin els seus homòlegs com ho poden arribar a fer els humans

Quan tot allò que un vol i desitja no cap dins el recipient, arriba el desbordament. L’ampostina Cid ho explica en aquest llibre. Perquè remar en aquestes condicions no es pot entrenar www.3cat.cat/324/victoria...

Una introspecció corporal per examinar-se sense permís, que acaba convertint la protagonista en un agent patogen. Una tria potser massa artificiosa.

La persecució i matança de jueus durant la dictadura d’Adolf Hitler adquireix en aquest llibre una dimensió fins ara desconeguda per a mi. Els mecanismes de control de la població eren delirants i d’una podridura majúscula. Un pianista crític i desafortunat és l’eix d’aquesta obra molt recomanable

Entre els darrers humanistes del Renaixement, però encara sotmès a un pensament carregat de biaixos. Només cal llegir els capítols dedicats “a tres bones dones” i “als homes més excelsos” per certificar la coixesa amb què es representava el gènere femení.

L’ha tornat a reviscolar @vienaedicions.bsky.social Ho ha fet en català i amb un embolcall magnífic. Llegir “Dràcula” ha estat una experiència inoblidable. El comte és l’eix de l’obra, però hi surt poc. Per això el lector avança amb el relat de les víctimes i combatents del vampir. Camina amb la por

Una versió llarga, bella i més tranquil·la que l’original. La seva melodia, però, es manté intacta i meravellosament reconeixible open.spotify.com/track/5dEis1...

Hi he trobat més bellesa que resignació o tristesa. Fer tot el possible per suportar una desgràcia, és una experiència vital que taca la quotidianitat. Netejar-la, gairebé mai és la solució. Explicar-la, en canvi, relativitza la seva malaurada presència.

Malgrat l’origen militar de les reflexions de l’autor (que es compensen amb l’experiència esportiva), les recomanacions són útils i contribueixen a refrescar i posar en valor allò que el dia a dia escombra

Continuo trobant-me amb un estil narratiu que m’agrada, perquè abraça a la intensitat encara que aquesta estigui mancada de pietat. La correspondència és inusual, per això vivim subjugant el plor.

El camí de tot emigrant ha de ser dur. Però travessar fronteres amb només 9 anys, enmig de desconeguts i negociants il·legals, encara ho ha de ser molt més. Aquest llibre és el testimoni real d’un viatger que no claudica davant l’infortuni.

De tant en tant viatjo de la mà d’aquest periodista per rememorar grans caigudes nacionals. Impertèrrit davant el desastre, l’escriptor que us recomano descriu i opina. Aquí rau el meu interès per la seva obra.

Una obra inquietant, original i atrevida, que converteix un ésser que es creu suprem en l’ase dels cops de l’autora. I, lluny de reunir qualitats sobrehumanes, acaba sucumbint a les emocions més naturals. La deïtat reduïda a convicció cultural.

Un viatge mortuori increïble i inaudit. Perquè es tractava del fundador d’un partit, res més que això. Però en aquella època de bàndols, ser d’un partit era determinant. I, el color de la militància, un motiu d’afusellament.

He accedit a l’obra d’Amélie Nothomb a partir d’una recomanació i m’ha picat al cor. L’extraordinària forma de mirar-se l’absurditat de les relacions humanes m’ha semblat molt intel·ligent. Me’n vaig a per més!

Acabo el segon llibre de la saga amb ganes de continuar llegint al trio que s’amaga darrere del pseudònim de Carmen Mola.

La primera lectura de l’any ha estat la reeditada segona novel·la de Cabré, un autor que aprecio molt. M’ha sorprès, però, la llargària de les frases. A banda de l’estil, els personatges són el repte més ben resolt del llibre.

La corrent predominant ens condueix a mantenir-nos en una xarxa que pertany a un personatge que aglutina massa poder. Som conscients de la seva capacitat per influir sobre l’ànim dels seguidors i, no obstant això, l’escollim a l’hora de continuar tafanejant. Fem-ho, almenys, d’una forma crítica.