Fa un temps que a Andorra ens trobem en una cruïlla i caldria prendre el camí amb urgència, perquè ens passem massa temps discutint, i discutint-nos, quin és el millor camí, i mentre debatem i intentem negociar-ne un, estem en una paràlisi molt perjudicial.

A Mònaco el Príncep és qui nomena i destitueix el Govern, quan i com li plau. El Conseil National no nomena el Govern ni el pot censurar i tampoc pot plantejar preguntes als membres del Govern, està sotmès a la voluntat del Príncep i el primer ministre és un alt funcionari francès.

De moment, el que tenim clar és el que no es vol i en qui no es vol confiar. El que continua amagat és amb quin programa es vol anar a les eleccions, quines són les propostes concretes que s’ofereixen, cap a on es vol conduir Andorra.

La ciutadania constata, en el seu dia a dia, el deteriorament de bona part dels serveis públics essencials: sanitat, serveis socials, tràmits administratius vitals, des de renovacions de documents o permisos fins a la gestió de les pensions que sovint són un viacrucis pels soferts administrats.

En aquest enllaç podeu accedir a la conferència que va fer professor Josep Oliver Alonso "Andorra en el canvi d'època i la reversió globalitzadora" el 27/05/2026, organitzada per CERES i Progressistes-SDP.

No podem pas pensar que aquí dalt, a les nostres valls d’Andorra, podem viure i treballar d’esquena a Europa, sense cercar la manera de copsar el que passa al nostre entorn. Per a nosaltres Europa no és una opció. És una evidència i una necessitat.

És urgent crear les condicions d’un reagrupament al més ampli possible, entorn d’un projecte responsable i creïble. És necessari articular una agregació, que no ha de ser tant de partits com de bones voluntats, buscant una majoria social que pugui fer néixer una majoria política transversal.

Primer, els estats membres s’han de pronunciar. Després la Comissió Europea, Andorra i San Marino l’han de signar. A continuació s’ha de pronunciar el Parlament Europeu. Fer el referèndum consultiu abans seria convertir la consulta en una operació propagandística amb finalitats electoralistes.

Les andorranes i els andorrans no podem permetre’ns quedar-nos atrapats en una política de consignes populistes que substitueixen el criteri i la raó. El risc no és només equivocar-nos. El risc és molt més profund: no saber cap a on cal anar.

Hem de recordar-nos cada dia del poble de l’Iran.

Sovint es busca els motius de la crisi democràtica que porta al desencís i a l’abstenció. Aquí en tenim un. Què esperem? Que tot vagi pitjor? És absurd i irresponsable.

En contraposició a aquells que estan obsessionats fins al deliri pel poder, hem de cercar amb tenacitat un compromís en favor de la ciutadania, la recerca d’una millora en la qualitat de vida, la voluntat d’aturar i solucionar la fractura social i la defensa d’un nou embrancament amb la UE.

És ben evident que en els darrers catorze anys ha anat avançant l’afebliment del sentiment de pertinença a la comunitat andorrana perquè molta gent s’ha sentit exclosa de l’accés a un habitatge assequible i a altres aspectes de la vida social.

Per més que ara assistim a un nou desfermament d’un nacionalisme mal paït i poc madurat del tipus d’aquella ja famosa frase “A Europa en saben de la missa la meitat”, la necessitat de dotar Andorra d’un nou marc de relacions amb Europa és un fet irreversible.