Sovint es busca els motius de la crisi democràtica que porta al desencís i a l’abstenció. Aquí en tenim un. Què esperem? Que tot vagi pitjor? És absurd i irresponsable.

En contraposició a aquells que estan obsessionats fins al deliri pel poder, hem de cercar amb tenacitat un compromís en favor de la ciutadania, la recerca d’una millora en la qualitat de vida, la voluntat d’aturar i solucionar la fractura social i la defensa d’un nou embrancament amb la UE.

És ben evident que en els darrers catorze anys ha anat avançant l’afebliment del sentiment de pertinença a la comunitat andorrana perquè molta gent s’ha sentit exclosa de l’accés a un habitatge assequible i a altres aspectes de la vida social.

Per més que ara assistim a un nou desfermament d’un nacionalisme mal paït i poc madurat del tipus d’aquella ja famosa frase “A Europa en saben de la missa la meitat”, la necessitat de dotar Andorra d’un nou marc de relacions amb Europa és un fet irreversible.

A Andorra la fragilitat de les finances públiques és ben evident i també no admet gaire discussió que la fragilitat s’agreuja amb l’enorme dependència dels impostos especials sobre el tabac en el conjunt d’ingressos de l’Estat.

A tots els llocs web, xarxes i plataformes, l’univers digital ha vist augmentar l’onada d’opinions. Cadascú, qualsevol que sigui, té alguna cosa a dir sobretot el que existeix i fins i tot, ben entès, sobre el que no existeix.

L’any 2005 el Tribunal Penal Internacional de la Haia va declarar que s’havia comès un genocidi contra els kurds en aquella operació del 1988. Reconèixer el genocidi dels kurds a l'Iraq no significa obrir les ferides sinó impedir que res de semblant es reprodueixi.

El pensament únic que mana a Andorra, sense cap legitimitat democràtica, dona per fet que una voluntat política ferma no pot tenir cap influència en la realitat del país. Dona per fet que no és gens raonable imaginar que hom pot canviar les coses.

La Constitució no substitueix la política; la fa possible en un marc democràtic i assumint els valors que l’inspiren. La Constitució delimita i afavoreix; quan es parla de drets i llibertat es pot demanar més casuística, més detalls, però no més ambició.

Només podrem superar aquesta boira mental amb un esforç, personal i intransferible, per continuar lluitant contra la ignorància per molt protectora i confortable que sigui.

A Andorra també hi ha percepcions molt diferents sobre com afecta el creixement de l’economia segons el grup social: molt positives per als més rics i clarament negatives per a una part notable del país. Són les dues Andorra, que van a dues velocitats diferents.

Resoldre adequadament la modernització de les estructures de l’Estat andorrà amb la finalitat d’adequar-les a l’entorn europeu és inajornable. I explicar-ho amb transparència i valentia és una exigència de responsabilitat.

Caldria una proposta transversal que reagrupés el centreesquerra, el centredreta i la dreta liberal per donar vida a un consens, moderat i reformista, que aturés el desgavell.

És necessari reconstruir l’espai públic de conversa. Recuperar el sentit del bé comú davant l’experiència individual i donar nova embranzida a la democràcia constitucional andorrana.

Defensar avui l’associació amb la UE és, senzillament, un acte de responsabilitat democràtica per al futur de les properes generacions.