"Se el que Catalunya necessita, se el que els catalans i les catalanes demanen, i ho farem." Va dir ahir Salvador Illa. Acte seguit va apujar els sous dels Mossos d'Escuadra.

He fet una pausa de 3 dies en la revisió per llegir-me l'Econòmic de Xenofont i així poder afegir mitja frase i una referència bibliogràfica més per recolzar una idea que, d'altra banda, és de sentit comú. Que per què he trigat 10 anys en fer la tesi, diu.

Quan converteixi la tesi doctoral en llibre us el llegireu, oi? Oi?

Limitar els preus dels hotels durant una setmana sencera, amb tots els seus 7 dies. Si això no és l'avantsala de la revolució, jo ja no sé.

David Trueba, comentarista político socialdemócrata agile. elpais.com/opinion/2026...

Gent que s'aixeca a les 8 del matí amb ganes de fer coses i sense que ningú els obligui, deixeu-nos en pau.

Consti que aquest cop no he vist el partit 😑

Els wagnerians estem de dol avui.

Si teniu una tarda de diumenge avorrida, us recordo que sempre podeu jugar a aquesta delícia que vam fer amb @snafustore.bsky.social , en Nils Johansson @zweigefuhle.bsky.social i l'Ana Martin @latintutoronline.com (també teniu versió en català i molts altres idiomes... però en llatí mola més).

Davant la previsió de fortes ventades i seguint les recomanacions de Protecció Civil, es suspèn l'activitat lectiva a tot Catalunya demà dijous 12 de febrer. Recomanem molta precaució tret que hàgiu d'anar a generar plusvàlua per l'empresari, en aquest cas ENS LA BUFA QUE US CAIGUI UN ARBRE A SOBRE

Hace un momento, he hablado con un colega. Me comentó que de Heidegger trabajó sobre todo 'Ser y tiempo'. Yo le dije que trabajé el segundo Heidegger, que era súper fascista. Me dijo que en 'Ser y tiempo' no lo era. Entonces recordé a mi profe diciendo que "toda ontología es política". ¡Ajá!

Tot filòsof, diuen, té dos sistemes: el de Hegel i el seu. Si alguna vegada faig el meu, suposo que el seu nucli serà més o menys això.

Els atenencs van ser dels primers (si no els primers) en relacionar guerra i consum. Quan arribi a la revisió del capítol sobre Roma ja us explicaré com els romans van portar això a la seva consequència lògica amb les legions.

Tot va començar, como sempre, amb els grecs.

Aristòtil (un grec calb i amb barba) va ser el primer en establir la distinció entre valor d'us i valor de canvi, i en assenyalar el perill que per a la societat podia representar abusar del segon.

Seguim amb el moment post-dialèctic de la tesi, per dir-ho aixines. Si hi ha alguna paraula que no enteneu, podeu preguntar eh.

I arribes a aquest punt de la revisió de la tesi en el que t'adones que t'havies oblidat d'escriure la intro a cadascuna de les parts, i et dius qué cojones, ma vai a posar en mode hegelià retro total, ajajajjaj, niniatos posmodernos a mí, ajajajjaj 🥲

Pos re, escrivint la intro de la Tersera Parte de El Modo de Consumo Capitilista. Vaig tant cremat que ja no em prenc seriosament ni el que escric. Jelp.

La força viva (base material tant de la força de treball com de la força de consum) es troba en la fase final del postfordisme davant d'unes condicions d'existència contradictòries:

Sempre que veieu un anunci amb gent superguais en una cuina de mig kilòmetre quadrat, recordeu aquest fragment.

No és la industria la que produeix al ritme dels desitjos del consumidor, si no el consumidor el que desitja al ritme que produeix la industria.

Crec tenir força clar el concepte de "consumibilitat", però no trobo les paraules adequades per exposar-lo, senyal evident de que en realitat no el tinc tant clar.

Una de les idees-força que més intento treballar a la tesi és que la publicitat és una industria en sentit estricte, és a dir, que "produeix": en la mesura que crea subjectivitats, forma hàbits i emocions, està produint el que es pot anomenar la força de consum.

Recuperem la revisió de la tesi. Avui: la transformació del consum assalariat en un mecanisme afegit a la valorització del capital. No us ho perdeu!

La transició del "capitalisme competitiu" al "capitalisme monopolista", en un punt difús de la segona meitat del segle XIX, no obeeix només a un desenvolupament cec, purament mecànic, de les forces productives: va acompanyat de una millora de les condicions de vida obreres i per tant del seu consum.

La degradació de les condicions de vida de la classe treballadora no es correspon amb una fase "nova" del capitalisme, i de fet tampoc amb una fase "vella". Es correspon amb la fase "habitual". Hem de repetir una i altra vegada que l'etapa de l'Estat del Benestar va ser una excepció a la norma.

Els processos de racionalització de la activitat de consum son innegables i, de fet, cada cop més intensos. Però es tracta d'una racionalització parcial, unidimensional, que obeeix només a la lógica abstractiva i quantificadora de la realització de la plusvàlua i l'acumulació de capital.

La formació del mode de consum capitalista no és més que la manifestació, a la banda del consum, de les contradiccions que la lògica de la valorització va trobant en el seu desenvolupament i de les successives reaccions que implementa per superar-les.

Els processos de racionalització del treball de consum (com els de racionalització del treball productiu) responen en darrera instància a la necessitat d'impulsar la lògica de la valorització. La producció i realització de plusvàlua és, sempre, el principi últim darrera de la producció i el consum.

El capitalisme dels darrers 50 anys no es pot entendre sense el cada cop més accelerat cicle nova tecnologia --> especialització --> desespecialització --> nova tecnologia. Harry Braverman, encara avui, continua sent un autor de referència en aquest camp. www.muycomputerpro.com/2025/10/01/a...

La força de consum té com a primera funció la reproducció de la força de treball: això vol dir que, abans que res i paradoxalment, el consumidor s'ha de reproduir com a treballador, es a dir, com a portador de força de treball amb un valor determinable pel capital.

La capacitat de consum determina decisivament el que, per cada formació social, és el nivell de vida mínim socialment acceptable: sobre aquest mínim es constitueix el nivell de vida mitjà, i no a l'inrevés.

No estic gens content amb aquesta secció. Tinc clara la intuició de que la força de treball precaritzada té com a contracara una força de consum precaritzada, i que si la precarització de la primera cumpleix funcions sistèmiques essencials, la segona també ho ha de fer. Però no ho sé argumentar.

No siempre fuimos consumidores, o como mínimo no de bienes de consumo en la forma de mercancías. Las primeras generaciones de trabajadores industriales vivieron la pérdida de las viejas formas de consumo como una forma añadida de proletarización y un incremento de la experiencia de dependencia.

La creciente tecnologización de la actividad de consumo deriva en una relación prácticamente esquizoide con los bienes de consumo: cuanto más complejos son, mayor es la exigencia de que "aparezcan" ya no solo como sencillos de consumir, sino incluso como "naturales".

La IA completa el procés que la robotització va iniciar a les plantes productives dels 70. La automatització de la producció va anar seguida de la automatització de la distribució (cadenes logístiques dels 90), i ho és ara de la automatització de la comercialització. Llegiu Harry Braverman.

Construyendo el concepto "fuerza de consumo" sobre la noción marxiana de "trabajo vivo" y "fuerza viva".

La explotación de la fuerza de trabajo es solo una (si bien la más importante) de las formas en las que la fuerza viva es sometida (subsumida) a las condiciones de vida que impone el capital.

Una de las cuestiones que permite iluminar el estudio del capitalismo desde la perspectiva del consumo es que el valor de uso no es neutro en absoluto: su grado de acabamiento, por ejemplo, influye en su "consumibilidad" y, por tanto, en el tiempo y el esfuerzo que se necesita para consumirlo.

Un dels problemes teòrics als que porta l'anàlisi del consum capitalista: la relació treball de consum-plusvàlua.

Con el fordismo, la canalización del conjunto de la reproducción de la clase trabajadora hacia la actividad específica de consumo de mercancías es convertida en el eje articulador de lo que va a ser una nueva articulación de las estructuras en las que se materializa la ley del valor.

La reconfiguració d'alguns termes teòrics (i, per tant, de la manera d'abordar la qüestió) és en certa manera una tasca encara pendent del marxisme en relació a la activitat de consum.

La infància no és un invent del capitalisme, però la infància tal i com la coneixem avui dia si ho és, i com molt bé explica en Daniel Th. Cook se li pot posar data de naixement: les dècades entre 1910 i 1930, quan productors, venedors i publicistes comencen a pensar en els nens com un nou "mercat".

El punt que més m'interessa d'Stiegler és com articula una nova crítica de la economia política que té com a eix la gestió del desig: literalment és una crítica de la economia política de la libido.

La economia política crítica de Bernard Stiegler (no confondre amb la crítica de la economia política, eh) com a extensió dels processos de expropiació i tecnificació del saber-fer (treball) al saber-viure (consum).

Bernard Stiegler como neoplatonista? En absoluto. Su gramatización tiene más de economía política de la subjetividad que de alejamiento de una supuesta esencia originaria de la cultura occidental.