sentí que un glaç de mort recorria tots els nervis del seu cos, que les cames se li blincaven, i, com d’instint, cercà un banc per recolzar-se; mentre que, obrint desmesuradament sos ulls, pocs moments abans abrillantats per l’agulló de l’esperança, exclamà: -Aleshores, ¿és que tu no em vols, a mi?

Va mirar-s’ho tot i va somriure. Demostres el teu amor amb el menjar,va dir. Jo vaig callar i vaig abaixar la mirada. Incapaç de mirar-la als ulls mentre em deia allò, vaig clavar la vista al menjar que hi havia a la taula (…) que allò pogués ser tan evident per a una altra persona em feia vergonya.

Val més guanyar i deixar que tothom ho sàpiga. O, encara millor, val més guanyar i que la gent en parli quan no hi ets. I així gaudeixes de la victòria fins i tot allà on no ets. Què pot ser millor que saber que xiuxiueigen de tu en la teva absència?

desitjava que m’estimés algú que no hagués de renunciar a res per mi,i va resultar que era jo qui no sabia estimar una dona com aquesta.La llibertat vertadera no rau,com ens pensem, a viure com volem, sinó a no impedir que els altres visquin com vulguin. Jo no havia assolit aquest grau de llibertat.

Eren moltes, les emocions, i les recorda, però les recorda com podria recordar-se d’un arbre amb una forma particular, d’una clapa de bolets deliciosos, d’unes libèl•lules que un dia li havien rondat el jaç. Recordar les emocions no li provoca cap emoció.

M’adonava que aquella bronca no era com les altres: d’alguna manera s’hi entreveia la fatalitat que tenen les coses que fas per darrera vegada. Hi ha cops que tot és qüestió d’un clic, d’un comentari a deshora o d’un gest mal trobat. Qualsevol cosa pot trencar la soga, si està prou esfilagarsada.

L’últim amant meu de llavors s’havia atansat a mi de la mateixa manera. També era un home de negocis. Estava casat. Només buscava tenir una aventura amb mi, cosa que ja m’estava bé. Però s’ho va prendre molt seriosament i es volia divorciar de la seva dona. De seguida vaig deixar de veure’l.

Per aconseguir qualsevol cosa, és obvi que no n’hi ha prou amb el talent. Necessites un esperó, un objectiu, un incentiu, un interés desmesurat, sigui l’ambició o la por o la curiositat o la necessitat de treure el ventre de pena.(…) Alguna cosa sobre la qual no et fas preguntes.

📝 "No podem tornar a amagar el cap sota l’ala i continuar alimentant un mercat que no se sosté si no hi ha subvencions i militància" Mail Obert de Tina Vallès 

Diu que enyora els vespres quan sèieu als malecons i no tenieu temps d’explicar-vos totes les coses. Jo també. Enyora l’estiu,l’olor de les nits, la negror de les muntanyes. Les converses infinites sobre els temes més insignificants. Les faldilles curtes i amples, les samarretes agafades a la pell.

Quan els llums de la locomotora van atrapar-los, ella va acostar-se a l’alferes i va dir-li a cau d’orella: “Em diu de tot, que m’estima… però, en realitat, si li demanés que es tirés a les vies del tren per mi, probablement no ho faria”. I ell, sense respondre ni una sola paraula, s’hi va llençar.

No fou la poma de l’arbre la que la serp assenyalà,fou la podrida que havia caigut a terra.El nostre Adam es va inclinar sobre la poma,la va flairar i va trobar que li agradava.En l’àcida fermentació bulbosa i plena de cucs de la poma de Calvados què hi va descobrir?L’alcohol. En va tenir necessitat

Era com un pintor que, en un primer traç, idealitza la musa: la detalla, la sensualitza, la converteix en l’objecte del seu desig. Però a mesura que avança l’obra, tot es trenca. La màscara cau. La imatge es corroeix. Perquè el meu cos real no complia l’imaginari que ell havia projectat sobre mi.

Mira el cel. Cremes mercuri. El fum se l’endú i la platja el retorna. Hom transforma el paradís en quelcom que s’agafa amb les mans i que es compra. Sang, or, suor: la bella sopa. D’element metàl·lic, n’arriba un i se’n va un altre. @blancallum.bsky.social Maripasoula @elclubeditor.bsky.social

una cosa bonica era per regalar o perquè te la regalin, no tan sols per tenir-la.I, sobretot, mai per “ser-la”.Sobretot mai no s’hauria de ser la cosa bonica. A una cosa bonica li faltava el gest de donar. Mai no t’has de quedar amb una cosa bonica, així com si la guardessis dins del silenci del cor

Com n’havia après, de llençar cartes d’amor al vàter, de no deixar cabells a la pinta que li havien deixat, de recollir els clips, d’esborrar totes les marques de pintallavis, d’espolsar els núvols de maquillatge. Tenia ulls d’espia. (…) Coneixia tots els trucs en aquesta guerra de l’amor

Truca’m si cal, i explica’m que no escrius Que ja fa temps que la vida no et sorprèn (..) Però no em truquis si una nit Sents que voldries dormir al meu llit O marxar lluny, o viure junts En un pis petit No em truquis, simplement vine a la platja Que ja ens coneix M’hi trobaràs, potser llegint

Ens hem mirat. Vull dir la casa i jo. El cadenat de la reixa d’entrada i el pany de la porta havien obeït dolçament a la meva mà, com una prova d’amor, de fidelitat i de reconeixement de l’amo que torna. I que torna sol, aquesta vegada. A la casa sola, aquesta vegada.

escriure. Ara que s’havien acabat les alarmes i els bombardeigs, la passió es renovava, es reafirmava amb convicció. Havia vist tantes coses i havia conegut tantes persones que ni que fos per fer-los un homenatge — i per fer-se un homenatge a si mateixa —, necessitava plasmar-ho tot en un paper.

Comprenc perfectament la teva intenció artística, però no em diguis que sóc un covard. Avui he entès que sóc més purità del que em pensava. Ho he acceptat per curiositat però no ho puc suportar. Això vol dir que encara tinc coses a superar… en tot cas em cal més temps per fer-ho. Ho sento, de debó!

pujà d’un bot al pescant. Posà el motor en marxa. Embragà. —Till next year— li cridà la Rebeca agitant el braç. En Rafel ja guiava devers la carretera de Girona. Sense perdre de vista el primer viratge, va alçar una mà en signe de comiat. Braolà per dominar el traüt del motor. —Goodbye darling!

De cop, estic sola i rebo un paquet: hi ha un llibre i una carta teva escrita a llapis, amb lletra una mica confusa; gairebé no l’entenc. També hi ha un caramel de cafè amb llet mig desfet, que corro a posar-me a la boca perquè endevino que ha estat a la teva.

-el del tercer s’ha suïcidat. O,si vostè vol,ha caigut per l’ull de l’escala. I fa un gest inconcret amb la mà. “Déu meu”, murmura en Jaume,i s’asseu en una cadira, amb els palmells damunt dels genolls. “Déu meu, que no ha vist aquest infeliç que, a la plaça de Letamendi, aquesta tarda hi feia sol?”

gràcies (…) als costums d’una vida virtuosa encara es conserven joves als quaranta anys. Aquesta mena de dones són com les darreres roses de l’acabament de temporada, la vista de les quals és agradable, però els pètals tenen un no sé què de fred i el perfum s’afebleix.

En aquell moment ja li havia enretirar la cama d’entre les seves i, situat al seu darrera, anava baixant els llavis i la llengua pel dors, lentament, molt lentament en adonar-me que la carícia provocava una resposta, la feia vibrar. -I per què no et buscaves un home? Bé els hauria agradat, a molts.

Quan vam decidir que seríem nòvios ens vam fer un petó i em va agradar, em va agradar tant que després tenia ganes de cridar però no ho vaig fer perquè no es penses que estava boja. M’havia acompanyat la meva millor amiga i quan vam començar a besar-nos va dir, quin fàstic, com pot agradar-vos

No preveig la possibilitat que la nostra història pugui simplement acabar-se. En haver-nos estimat, hi ha implícita l’obligació de seguir-nos estimant: trencar aquest pacte és una punyalada roïna, un fracàs grandiós. Em dic que tampoc és cap tragèdia, viure protegint la felicitat d’un altre

Ha passat el temps per a tots menys per al lledoner, que ja era gros quan vaig marxar i encara ho és ara. M’assec al costat del pare. Només ens separa la gàbia de la cardina, que ja torna a estar calmada. Les fulles del lledoner tremolen, mirem la carretera, passa un cotxe. Mirem (…) i no diem res.

El fred i l’estufa lluitaran entre ells. M’ajauré a la vora de l’estufa amb una pau absoluta, menjaré una mica de pa amb pâtè, beuré una copa i després jauré tota la tarda en aquella habitació buida, sense res més que el llit, l’estufa i el mirall, i París a fora.

¿de què ha servit anar fugint de tot, perseguir el mapa, enfrontar-se als pirates, resistir heroicament els temporals, i d’illa en illa anar perdent amics? ¿S’ho val aquest tresor que ara remenes amb ulls distrets i les mans amb duricies? ¿De què en faràs (…)

He entès que la vida és massa curta per entretenir-me amb coses que no em compensen l’energia, les emocions o el temps que hi dedico. Per tant podriem dir que quan no m’agrada un llibre gaudeixo llençant-lo a l’altra punta de l’habitació ( però, ep, sóc massa ben educada per fer-ho)

No fer res esgota, i lleva molt de temps. Cada matí i cada vesprada feia un passeig llarg, cada volta més llarg, intentant no repetir trajectes. Sovint s’hi perdia. No sempre té un l’ocasió de perdre’s. De perduts, hi estem tots i sempre, però sentir-se perdut és un privilegi de pocs.

cap al final, el japonés se n’anava a contemplar la seva víctima mig morta. Havia escollit com a suplici colgar-li el cos a terra deixant-li emergir únicament el cap exposat al sol. Aquell enginyós estrategema matava el presoner de tres maneres diferents alhora — de set, de fam i d’insolació.

-Doncs jo hi entro, aviam qui és que em diu que no. A dins només hi havia el sol, resplendent,que ho absorbia tot i voleiava pertot. I també flors,en un dels escriptoris, l’últim,el més petit, a tocar de la finestra. Eren clavells, clavells vermells en un gerro davant la fotografia del paio aquell

pràcticament està tot pelat pel pas dels animals i la sequera. Estem ajaguts i fins i tot els gossos, que sembla que avui no tenen ganes de guirigall, controlen el ramat estirats un tros enllà. Envoltats d’aquesta calma, nosaltres també, involuntàriament, parlem amb la veu més baixa.

Una altra cosa que també és bastant interessant és que ell, sense ser una persona culta, sense ser una persona que estigués ficada en el món de la cultura, ni de bon tros, de seguida va entendre la importància del resultat final. Ell va entendre que aquest resultat en certa manera trascendia

S'obre el teló del circ de la gran mentida que han alçat un dia més als carrers dels oblidats, els oblidats que es passen mitja vida naufragant, creuant els mars de la seua soledat, la soledat que viu de fer equilibris als carrers sense res més que la vida que li han pres, (…) El circ ha començat

I aquell joc, que ara ja no era un joc, va continuar un bon enfilall de dies, de setmanes, de mesos, i va superar de llarg uns quants anys, fins que, com passa en tots els afers humans, es va produïr un deixament, potser fruit d’un excés de frenesí inicial

no es va perdre mai a les cavernes. No vam esperar mai el seu retorn amnèsic. No la vam pensar tornant de sorpresa. No vam gravar-nos les seves faccions en sang per no oblidar-les. No va ser necessari. Ens va deixar temps després, vestida de negre i amb el que feia més mal. Una cita de Txékhov.

El cor em va tornar a bategar. Però per altres raons. M’imaginava el pitjor. I vaig pensar que sí, és clar que sí, només cal que giris el cap un segon perquè la vida acumuli els seus cops bruts. Un damunt de l’altre. Com la pasta de full. Una capa de crema, una capa de pasta brisa.

I així passa una tarda I una altra, i una altra Com m'agradaria que els petons No fossin sempre a la galta No només els bojos fan bogeries Si et digués que m'agrades ja ho sabries I això no passa tots els dies Alguns dies paties, d'altres són galimaties Vull trobar-te totes les teves pigues

En el periode central de la nostra relació, de quan ens vam casar fins que ens vam tornar impracticables l’un per l’altre, vaig ser fidel, i el que em sembla més consistent, lleial. Aquella vida no estava feta per mi, i més per com resultava inconvenient per ell que per mi mateixa.

Sabem que som lluny de casa: Allí, quan fa fred fa fred, però quan fa calor fa calor. Aquí, quan el sol es pon i comparteix cel amb la lluna, algú esquitxa el cel amb un vapor gelat que se’t fica als ossos i te’ls glaça que amb un copet ja se’t trenquen. I hem començat a collir fruita a la matinada

Escriu. Fes-ho, però has de saber que el que et sortirà serà inevitablement esgarrifós. Estàs escrivint un primer esborrany, és a dir, un nyap infecte. No pots pretendre fer una primera versió bona. No t’enganyis: això no ho aconsegueix ningú.Ni els escriptors amb quaranta anys de carrera literària.

Quan estan sotmesos al fragor plutònic del combat, allò que manté units i ferms els homes, allò que fa que avancin en lloc de desbandar-se, no és, en absolut, cap principi elevat, ni la pàtria ni el rei, ni tan sols el bon Déu. No. Els soldats només lluiten per no defraudar els homes

Mai no havia suportat ni acatat cap disciplina. Detestava l’ordre dels homes, qualsevol ordre. Però allà on anés, fos on fos, sempre apareixien normes i controls, regles i autoritats, lleis i lleis, i més lleis. Fins que va arribar als Pirineus.

Diga'm on serem quan passi el temps i torni el fred, potser estimant habitacions d'algun hotel al mig del cel. Recordaré dies d'abans i serà trist no pensar en res, que complicat que es fa tornar, i que senzill que és creure en tot. Potser és l'aeroport buit d'un viatge compartit

Em va mirar com qui mira algú que no ha entès res de res. Va dibuixar un somriure sensual i burleta i em va dir que cap persona sensata no accepta jugar a un joc sense coneixer-ne les regles, sense saber qui són els contrincants i ignorant quin objectiu ha d’aconseguir per no deixar-se vèncer.

una noia em va aturar, amb l’aire malhumorat. Era força bonica, duia els cabells llargs i negres i una arracada al nariu esquerre. Va cridar “jo també sóc de Cassà de la Selva” i, sense deixar-me temps per contestar, va treure un ganivet de la seva bossa i va clavar-me’l a la panxa.

Cada novetat renovava la nostra amistat. Erem, l’un per l’altre, el confident amb qui basta canviar un somriure per tenir la sensació de revelació. No ens deiem quasi res d’important, de compremetedor, però cada mínima paraula, cada exclamació, estava plena d’un sentiment tremolós