loading . . . Des d’on expliquem les notícies? Quin perfil de professionals componen majoritàriament les redaccions periodístiques? S’és conscient dels biaixos de classe, i en quins temes passa més? Posem a examen la representació de les classes socials i les minories als mitjans catalans, amb les aportacions de cinc periodistes en exercici i a partir de les conclusions de l’estudi de l’Institut Reuters.
> — Periodista: Podem assotar les escoles de la ciutat; Déu sap que a vegades mereixen un bon cop. Però serem tan irrellevants per a aquests nois com ho són les escoles.
> — Editor en cap: No fa falta gaire context per examinar el que passa en una escola. Hem de limitar l’abast, no quedar-nos atrapats en el context.
> — Periodista: De debò? Necessites el context per analitzar qualsevol cosa!”
> (The Wire)
Les línies d’aquesta sèrie televisiva brillant em venen al cap llegint les conclusions d’un dels darrers estudis del Trust in News Project (Institut Reuters): com la poca i la mala representació de les comunitats desfavorides han minat la seva confiança amb els mitjans de comunicació. L’informe subratlla fins a quin punt les seves frustracions davant les notícies “no són només raons per desconfiar-ne, sinó que provoquen danys importants a comunitats ja desfavorides a la societat”. Aquest estudi internacional es basa en audiències del Regne Unit, dels Estats Units, de l’Índia i del Brasil, però aporta algunes claus que es poden extrapolar al panorama català.
A començaments de 2025, un dels successos que van generar més impacte mediàtic a Catalunya va ser l’enfrontament de dos clans a la Mina que va discórrer en un tiroteig “brutal”. Una cerca ràpida a Google exemplifica els rius de tinta que s’han fet córrer arran d’aquest episodi: “Por a la Mina i bales als pisos”; “Alarma pel brutal tiroteig al barri de La Mina”: “Tiroteig entre clans rivals”… Uns dies després, quan el barri va deixar de ser a l’ull de l’huracà, l’Associació de Veïns de la Mina es queixava de l’allau de peticions dels mitjans per parlar sobre els fets. “En situacions de tanta presència mediàtica, lamenten la falta d’interès per temes i iniciatives ‘favorables i positives’ que també passen al barri”, recollia el diari metropolità _Línia_.
En aquest reportatge posem a examen la representació de les classes socials i de les minories als mitjans catalans. Des d’on s’expliquen les notícies? Quin perfil de professionals componen majoritàriament les redaccions periodístiques? Quan es fan reportatges sobre destinacions estivals, s’assumeix que el 30% dels catalans no pot costejar-se una setmana de vacances? De quina manera es parla de pobresa, d’habitatge o de racisme?
## El principi de tot: l’accés a la universitat
La possibilitat o no d’accedir als estudis de Periodisme, en certa manera, condiciona la composició de les redaccions del país. Fa uns anys, el mitjà d’investigació _Crític_ publicava dades inèdites sobre l’origen dels estudiants de les universitats públiques catalanes. En el cas dels estudis de Periodisme, a la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB), el 44% dels alumnes venia d’escoles privades i concertades, i el 55%, d’instituts públics. Pel que fa a la Universitat Pompeu Fabra (UPF), el 36% sortia de centres concertats o privats, i el 60%, de públics. A la Universitat de Lleida (UdL), els estudiants de Periodisme que provenien de la pública eren el 72%, i a la Universitat Rovira i Virgili (URV), el 75%.
La periodista Montse Santolino, experta en desigualtats i perifèries urbanes, porta temps observant la correlació entre la classe social i els estudis universitaris a l’Hospitalet de Llobregat. A la pregunta de quantes probabilitats hi ha que un alumne del seu barri, la Florida, esculli els estudis de Periodisme, respon amb molta claredat: “És molt remota. Majoritàriament, la gent que té l’oportunitat d’anar a la universitat o bé estudia Administració i Direcció d’Empreses (ADE) o Dret. Per què? Per l’aspiracionisme: si estudies, és per posar-te a treballar ràpid, i pujar a l’ascensor social”.
L’associació del periodisme a una professió precaritzada i mal retribuïda allunya els alumnes de classe treballadora a l’hora d’escollir el grau. Sandra Vicente és periodista de la crònica social a Barcelona i des de fa tres anys treballa a _ElDiario.es_. Filla del barri de Sant Martí de Barcelona, va graduar-se a la UPF el 2015. “La professió periodística requereix sacrificis econòmics: estar disposat a allargar _sine die_ unes pràctiques sense cobrar-les, treballar per molt pocs diners, tenir contractes fraudulents, o no tenir horaris estables que et permetin compatibilitzar-ho amb altres feines. A més, la possibilitat d’inserció en aquest món depèn molt de l’agenda de contactes”, apunta Vicente, des de la seva experiència.
## La consciència de classe, aliada o llosa per a l’ofici?
_“Molts grups [participants en l’estudi] pensen que els periodistes estan desconnectats, que no tenen l’experiència o els coneixements necessaris per comprendre les seves realitats; fins i tot, tenen prejudicis”,_ assegura l’informe de _Reuters_.
Per això, una de les preguntes que hem adreçat als professionals és si la consciència social és una aliada o es pot convertir en una llosa per al seu exercici. “Si vens d’una família treballadora i ets periodista, probablement vens d’un bagatge polititzat, i acabaràs sent la periodista ‘progre’. I tindràs problemes de treballar en segons quines capçaleres, perquè tu mateixa et poses el topall de ‘no vull passar per això’”, assegura Vicente. També assenyala la dificultat afegida de ser una ‘quota’: que li toqui dir en antena o en pantalla coses que estan contrastades o són objectives, però que li transfereixin a ella la responsabilitat de defensar-les. Vicente, per exemple, s’ha trobat en casos de linxament virtual pel fet d’exposar dades oficials que desmunten _fake news_ o fal·làcies sobre l’ocupació d’habitatges.
En aquest sentit, alguns professionals expressen la por de quedar encasellats en la crònica social. És el cas d’Alaaddine Azzouzi, un jove periodista mataroní bregat en desigualtats i en migracions. Actualment, és una de les cares visibles de l’ _InfoK_. “Als inicis, jo volia ser periodista esportiu. Però vaig mirar cap al periodisme social perquè creia que podia aportar coses pel context d’on vinc. Ara bé, tinc qualitats purament periodístiques i em fa ràbia quedar com el ‘moro’ que ens parla en català a la televisió. No vull renunciar a la meva identitat, però m’encantaria poder-ho deixar enrere, i això voldrà dir que la lluita s’ha aconseguit”, defensa.
L’informe de _Reuters_ també subratlla la frustració envers els mitjans que “proposen cobertures que aspiren a ser justes i precises”, però sovint mostren una visió “estreta” del món, a banda de no comptar amb les veus dels qui històricament han estat exclosos dels relats mediàtics. “Representar millor les comunitats marginades i desateses requereix la voluntat d’afrontar aquestes disparitats i rectificar-les; no n’hi ha prou a reconèixer el problema”, diuen els autors.
“Hem d’explicar el que passa, que és molt complicat, no el que ens agradaria que passés. Si així fas que avui el món sigui millor, que algú prengui consciència de l’emergència climàtica, o que aquell desnonament s’hagi paralitzat, doncs hauràs fet la feina. Crec que barrejar l’activisme amb el periodisme fa un mal favor a la professió i als activistes”, adverteix en aquest sentit Neus Tomàs, experta cronista política i actualment directora adjunta d’ _ElDiario.es_.
## Per a qui expliquem les notícies?
L’informe de _Reuters_ apunta que “els canvis que demanen els participants sobre la cobertura de les seves comunitats no requereixen una ‘reenginyeria essencial’ dels valors periodístics”. “El que volen és una cobertura imparcial, justa i precisa dels assumptes més rellevants de les seves vides”, subratlla.
Gabriel Ubieto és periodista encarregat de la informació laboral a _El Periódico_ , i un dels pocs especialitats en aquest àmbit a Catalunya. A més, el periodista publica setmanalment un butlletí per solucionar dubtes al lector sobre qüestions laborals. De tota la informació econòmica, assegura que la del món del treball és la més llegida: “El pic va arribar amb la gran recessió del 2008, ja que els tancaments d’empreses i els acomiadaments col·lectius generaven molta actualitat informativa”.
Ubieto, però, assenyala diferències en la cobertura de la informació laboral segons les capçaleres. “Per exemple, en un diari com _Expansión_ , els acomiadaments es plantegen des de la perspectiva de l’empresa, la necessitat de fer ajustos, reestructurar les seves inversions, etcètera. En d’altres, ho estem enfocant en els treballadors: què passa amb els 150 homes i dones que es queden sense feina, i quin impacte tindrà des del punt de vista de l’ocupació?”, diu.
### **Montse Santolino: “Els pobres pensen en clau de supervivència, pensen bé, però pensen des d’on són. I hi ha molts canvis socials que no han entès. Però tu, periodista, no en tens ni idea perquè tu no has viscut mai aquesta situació”**
Santolino explica que, en molts casos, l’explicació de l’emergència de Vox als barris metropolitans ha tingut un biaix de classe. “Moltes anàlisis de l’economia de la pobresa diuen que els pobres pensen molt bé, tenint en compte el temps, les circumstàncies i com estan. Pensen en clau de supervivència, pensen bé, però pensen des d’on són. I hi ha molts canvis socials que no han entès. Però tu, periodista, no en tens ni idea perquè tu no has viscut mai aquesta situació. Donem per fet que la gent segueix l’actualitat política o té cultura financera, i no és així”, respon.
I per a qui expliquem les notícies sobre migracions: per al subjecte d’aquesta informació o per al _català benpensant_? “Els reportatges que fem exigeixen un nivell cultural mínim per interpretar-los i per rebre’ls, i potser hi ha molta gent en aquest país que no el té. Viuen als marges de la nostra societat, en barris segregats, amb unes rendes molt baixes; potser no poden aprendre el català o encara estan aprenent-lo. És evident que queden al marge dels mitjans”, exposa Azzouzi.
## La diversitat a les redaccions: mirall o miratge?
_“Molts, especialment els afroamericans als Estats Units, consideren vital que els mitjans incrementin la diversitat a la plantilla periodística. També es mostren cautelosos amb la falsa inclusió o ‘tokenisme’, i desconfien de determinades iniciatives que titllen d’indulgents”,_ apunta l’estudi de Trust in News Project.
Recentment, s’han fet visibles els moviments dels mitjans catalans per incorporar perfils diversos a les redaccions. Ara bé: la diversitat és un mirall de la realitat del país, o és un miratge? “La representativitat no sempre és bona; hem d’analitzar amb quines finalitats es fa. En el cas de l’antiracisme o del feminisme, sovint es fa per convicció, però també per un tema de marca i d’empresa. Intento estar molt pendent d’aquest perill, perquè a 10 anys vista em faria molt de mal adonar-me que tot segueix igual o pitjor i que aquesta inclusió només ha servit per millorar la condició personal d’algú”, reflexiona Azzouzi.
En aquest sentit, Santolino qüestiona per què no s’ha aplicat el mateix criteri de representativitat amb la classe social: “Moltes vegades m’han trucat professionals que em demanaven: ‘Tu coneixes gent que treballa en una fàbrica, oi?’. Hi ha periodistes que no tenen al voltant ningú que encara faci feina manual. De la mateixa manera que exigim que hi hagi diversitat racial i de gènere a les redaccions, la qüestió de classe és una mena de tabú”.
## Els mitjans catalans reflecteixen la realitat social del país?
Tornant al cap del carrer, si els periodistes de classe treballadora i d’orígens diversos estan infrarepresentats als mitjans, qui explicarà la realitat social del país? Un dels canvis més palpables en les cobertures periodístiques ha estat en la problemàtica transversal de l’habitatge: “Per què durant molt de temps s’ha parlat més de pensions que d’habitatge? Perquè la gent que prenia les decisions sobre la portada no tenia problemes amb la hipoteca, però sí que pensava en la jubilació. Quan s’han començat a preocupar per l’habitatge? Quan ha tocat la crisi dels lloguers els seus fills, i, òbviament, per la pressió social dels col·lectius. Fins que no els ha tocat una mica de prop, i, a més, han vist que socialment era un problema de debò, no se n’ha començat a parlar” assegura Tomàs.
### **Neus Tomàs: “Durant molt de temps s’ha parlat més de pensions que d’habitatge perquè la gent que prenia les decisions sobre la portada no tenia problemes amb la hipoteca, però sí que pensava en la jubilació”**
Pel que fa als mitjans públics, Santolino creu que “les seves programacions no representen el país”. “Igual que teníem una llengua que havia de ser el reflex del país, tenim una _tele_ , que és
el reflex del país blanc, de classe mitjana, que s’identifica amb els partits dirigents. Fora d’aquí queda tot: bona part de l’àrea metropolitana, una part de comarques, i pràcticament tot el país. Igual que hi ha hagut una obsessió per atraure els joves, o fem programes de feminisme, d’educació, perquè volem arribar a uns públics molt concrets, això mai no s’ha pensat per a determinada gent del país. Mai. No es pot parlar eternament de les superilles ni dels problemes de Barcelona. No són els problemes de la majoria de la gent, ni de l’àrea metropolitana ni del país”, conclou Santolino.
Com afirma l’estudi de _Reuters_ , no tots els participants creuen que els canvis als mitjans modificaran la seva desconfiança envers les notícies, però allò en què sí que coincideixen és en el fet que la informació ha d’estar “a l’altura dels suposats ideals, de servir la totalitat de l’audiència, i no només els privilegiats i els poderosos”. https://www.media.cat/2025/03/27/la-representacio-de-classe-als-mitjans-catalans-a-examen/
