loading . . . Per què cal invertir molt més en cooperació (i per què l’extrema dreta hi està en contra) 01/12/2025 | 06:00
Campanya de Lafede.cat del 2015 perquè augmentés el pressupost de cooperació internacional/ Foto: LAFEDE.CAT
L’extrema dreta global té una obsessió:**atacar amb totes les seves forces a les ONG** que treballen als països del sud. I l’extrema dreta catalana, la que es mou en l’entorn de Sílvia Orriols i els seus micos de repetició, no n’és cap excepció. La setmana passada, mitjans i influenciadors d’aquest àmbit van aprofitar la publicació de les subvencions anuals de cooperació per desplegar una nova campanya de befa i desqualificació. El pseudomitjà _L’Alternatiu_ ha liderat la càrrega: un titular que parla de “projectes estrambòtics” i una selecció tendenciosa d’exemples per alimentar la idea que els diners públics es destinen a iniciatives pintoresques i innecessàries. A les xarxes, el missatge s’ha amplificat amb entusiasme.
## La cooperació no és un luxe: és una política pública que salva vides
Una opció legítima davant de tot aquest rebombori és no fer-ne cas: de vegades, la ignorància és el menyspreu més gran. Tanmateix, el silenci pot implicar desertar en la batalla de les idees. I en el moment actual, amb els ultres catalans i espanyols disparats a les enquestes, el que toca és parlar clar i no amagar el cap sota l’ala. I la realitat és que el problema no és que la Generalitat inverteixi recursos en cooperació. El problema és que no n’inverteix prou.
> Si salvar vides i protegir drets et sembla estrambòtic… Potser és que l’estrambòtic ets tu, company
La cooperació internacional no és un caprici ni un ornament ideològic: és una política pública essencial destinada a salvar vides, protegir drets i enfortir la societat civil en contextos de violència i desigualtat extrema. I si això ho consideres estrambòtic i estrafolari… Potser és que l’estrambòtic i l’estrafolari ets tu, company.
## Catalunya està lluny del 0,7%: les xifres que la dreta no explica
Segons les dades de la coordinadora estatal d’ONG, l’administració catalana incompleix el compromís històric d’arribar al 0,7% del PIB en inversió pública de cooperació al desenvolupament. La xifra actual és del 0,19%, per sota d’Euskadi, Navarra, La Rioja i el País Valencià. A Catalunya, això implica 95 milions d’euros aquest 2025. Una xifra d’11,7 euros per persona i any.
La xifra del 0,7, de fet, no la compleix cap autonomia de l’Estat espanyol, ni tampoc el govern de **Pedro Sánchez**. El que sí que compleix el govern espanyol és amb la despesa militar, que el 2025 s’elevarà fins a 30.000 milions d’euros, amb l’objectiu d’arribar al 5% del PIB. L’ajuda al desenvolupament espanyola, en canvi, representarà aquest 2025 entre 200 i 250 milions d’euros.
## Subvencions milionàries a empreses: el silenci selectiu de l’extrema dreta
Fem una mica de contrast amb altres àmbits. Per exemple: l’any 2022, l’empresa metal·lúrgica Celsa va rebre ella sola 346,3 milions d’euros en ajudes públiques provinents de cinc subvencions del govern espanyol i també de la Generalitat. Va ser una de les empreses privades espanyoles més subvencionades. Com és que l’extrema dreta no va protestar? Potser perquè Celsa és propietat de bancs com Deutsche Bank i fons d’inversió com SPV Global, Sculptor Investment o Anchorage Capital. Atacar el feble és molt fàcil, però oposar-se al fort és força més difícil.
## Cooperació amb resultats: impacte mesurable i màxima fiscalització
Catalunya té una llarga tradició en el terreny de la cooperació al desenvolupament, sustentada per administracions, entitats, municipis i una ciutadania que, de manera persistent, ha reclamat responsabilitat global. El que hi ha darrere dels projectes finançats —des de la protecció de signants de pau a Colòmbia fins a la lluita contra la violència masclista a l’Àfrica occidental— és un **treball de fons, sostingut i rigorós** , que pretén garantir drets elementals en territoris on aquests drets són vulnerats diàriament.
Aquesta feina no és només necessària, sinó també perfectament mesurable. Tant l’Agència Catalana de Cooperació com les entitats que hi treballen apliquen sistemes estrictes d’avaluació, auditories externes i mecanismes de seguiment que superen en exigència bona part del que s’aplica en altres sectors que reben finançament públic. Els **indicadors d’impacte són consultables i les justificacions econòmiques, exhaustives**. Poques polítiques públiques hi ha més auditades que la cooperació al desenvolupament: de fet, el problema és molt sovint la burocràcia ingent que cal superar per accedir a una ajuda.
## Les zones fosques no són a la cooperació: són als macrocontractes
És pertinent recordar-ho, sobretot quan el discurs del “descontrol” és instrumentalitzat per generar sospita. En realitat, les grans zones d’opacitat i mala gestió en la despesa pública solen trobar-se en altres àmbits: macrocontractes, externalitzacions milionàries o projectes faraònics que sovint han acabat inflats de sobrecostos o envoltats d’investigacions.
> L’extrema dreta diu situar-se al costat dels pobres, però a la pràctica defensa els interessos del gran capital
L’extrema dreta no protesta contra els vincles entre les grans constructores o les grans empreses de l’Íbex 35 amb el poder polític. No li importa que els accionistes Endesa, Gas Natural o Telefónica es reparteixin milions d’euros de dividends en un mercat gairebé monopolístic. No els importa perquè tot i que diuen situar-se al costat dels pobres, en realitat defensen els interessos del gran capital.
/ IVAN GIMÉNEZ
## Cooperació a Catalunya: educar, cohesionar i combatre l’odi
Què hi ha, doncs, rere dels atacs de l’extrema dreta a la cooperació al desenvolupament? No és només la seva al·lèrgia a tot allò que soni al que ells anomenen _woke_. És que saben que les polítiques de suport a la cooperació internacional té efectes concrets a Catalunya. I això va en detriment dels seus interessos.
> Els ultres temen la generació de llaços comunitaris i un poble format que no cregui en les seves fal·làcies
Molts dels projectes inclouen components d’educació global, programes contra el racisme i els discursos d’odi o iniciatives que treballen amb comunitats migrades. I això és el que els fa por: la generació de llaços comunitaris i un poble format que no cregui en les fal·làcies que escampen.
Aquest retorn social contribueix a configurar una societat més cohesionada, més informada i menys vulnerable a la desinformació. Justament allò que no volen Sílvia Orriols, **Santiago Abascal** i els seus corifeus. Reduir la cooperació a una mera “despesa exterior” és desconèixer —o voler ignorar— que forma part d’un ecosistema de polítiques públiques que incideixen directament en la qualitat democràtica del país.
Acte d'Aliança Catalana / IVAN GIMÉNEZ
## El que és realment estrambòtic: les idees de l’extrema dreta
## També et pot interessar
Subscriptors/es
# Artur Mas i Xavier Domènech: Pujol, la identitat catalana i el neoliberalisme
Laura Aznar
# Què pensen els simpatitzants d’Aliança Catalana?
Manel Riu
Si alguna proposta resulta realment “estrambòtica”, no és precisament la d’evitar desaparicions forçades, protegir dones en zones de guerra o acompanyar processos de pau. El que sí que pot semblar lleugerament extravagant és afirmar, com diu **Sílvia Orriols** , que el sistema de pensions és una estafa piramidal. Tot això, mentre es defensa que la solució als problemes socials implica expulsar migrants, retallar serveis públics o subvencionar els sectors econòmics més poderosos. Ben mirat, això darrer potser no és que sigui estrafolari: és que és una política criminal que hauria d’estar perseguida.
Per això és necessari no fer cap pas enrere. La cooperació internacional és una expressió concreta del tipus de societat que volem ser. **Oberta, solidària i compromesa amb els drets humans** , també quan aquests es vulneren més enllà de les nostres fronteres. En un moment en què els discursos de l’odi i el tancament guanyen presència mediàtica, cal reivindicar sense complexos una política pública que ha demostrat impacte i utilitat.
La qüestió de fons no és si Catalunya ha d’invertir en cooperació. La qüestió és què volem ser: una societat compromesa que avanci pel camí de la raó i la justícia social, o un país tancat i ressentit. I aquesta, en realitat, és la decisió que sí que ens interpel·la a tots. https://www.elcritic.cat/opinio/roger-pala/per-que-cal-invertir-molt-mes-en-cooperacio-i-per-que-extrema-dreta-hi-esta-en-contra-254968
