loading . . . L’autora i les barreres socials que va viure sent menor durant la dictadura:
Ser menor en plena dictadura franquista volia dir créixer en un país on la llibertat no existia, i per a una nena trans com jo, volia dir encara menys. L’autora d’aquest relat va descobrir molt aviat que el seu sentir no tenia nom permès, ni espai, ni escapatòria. Tot estava prohibit: la manera de vestir, la manera de moure’s, la manera de somiar. Qualsevol gest que s’allunyés del que imposava el règim es convertia en una amenaça.
Les escoles eren llocs de disciplina absoluta, carregats de moral catòlica i violència normalitzada. No hi havia cap referent, cap llenguatge per explicar què em passava. Només hi havia culpa, por i una vigilància constant. El simple fet de tenir inquietuds que s’escapaven del model masculí imposat podia comportar humiliacions, càstigs físics o la marca eterna de “diferent”.
A casa tampoc no hi havia refugi. Les famílies vivien oprimides, educades per obeir i evitar qualsevol escàndol. Qualsevol desviació de la norma era un perill real: ser assenyalada, expulsada, corregida a cops, o sotmesa a aquella pressió silenciosa que mata igual que la violència oberta. Creixia amb el pes d’un secret que no es podia dir en veu alta.
La dictadura no només negava la identitat de les persones trans; la condemnava. I, tot i que jo només era una menor, ja notava com aquell règim m’estrenyia la gola i intentava esborrar-me. Vaig aprendre massa aviat a amagar-me, a vigilar cada gest, a sobreviure. Perquè ser trans sota el franquisme no era només difícil: era perillós.
Però malgrat totes aquestes barreres, vaig resistir. I aquella nena que no podia ser ella mateixa en veu alta és avui una dona que no pensa callar.Trans diversas ATC llibertat
Han passat cinquanta anys de la mort del dictador Francisco Franco. Mig segle. I, tot i això, quan observem la vida de les persones trans, es fa evident que la llibertat no va arribar per igual a tothom. La història oficial parla de ruptura democràtica, de modernització i de drets; però la memòria trans sap perfectament que el franquisme no va desaparèixer del nostre dia a dia el 20 de novembre de 1975.
En realitat, moltes estructures repressives es van mantenir actives durant anys, i algunes encara avui funcionen disfressades amb el llenguatge de la democràcia.
1. El franquisme: persecució, presó i invisibilització
Durant la dictadura, expressar identitat de gènere era un delicte. No un problema moral: un delicte. La Llei de Vagos y Maleantes, reformada el 1954, i més tard la Llei de Perillositat i Rehabilitació Social, permetien detenir persones trans pel simple fet de vestir amb roba associada al gènere amb què s’identificaven.
Testimoni 1 — “Una brusa em va portar a la presó”
La Marisa, nascuda el 1940, ho recorda així:
“Només portava una brusa rosa. Només això. Dos policies em van aturar, em van insultar i em van portar a comissaria. L’endemà em van enviar a la presó de Huelva. Em van trencar la vida amb una sola frase: ‘Això que fas és il·legal’.”
Aquestes detencions no eren excepcionals: eren sistemàtiques.
Hormonació clandestina i supervivència
A falta de sanitat pública que reconegués la realitat trans, moltes dones s’hormonaven com podien: pastilles comprades a mercats negres, injeccions de silicona líquida que provocaven infeccions letals, i sempre el mateix risc: morir per voler ser qui ets.
2. La Transició: la democràcia que no va arribar per a tothom
Tot i que la dictadura va caure, els cossos policials, els jutges i la societat van continuar humiliant i perseguint les persones trans. No hi va haver reparació, ni reconeixement, ni polítiques realistes. L’Estat va mirar cap a una altra banda.
Testimoni 2 — “Vaig amagar-me trenta anys per no perdre la meva família”
Una dona trans explica així la seva experiència als anys 80:
“Jo volia iniciar la meva transició, però em van advertir: ‘Si ho fas, la teva parella et pot treure les criatures i quedar-te sense res.’ Ho havia vist en altres dones. Ho vaig veure amb els meus propis ulls. La por em va enterrar. Vaig aguantar fins als 50, quan ja no podia suportar més negar-me.”
Aquesta història no és anecdòtica: centenars de dones trans van ser obligades a viure una identitat falsa per por a perdre la llar, les criatures o el suport econòmic.
Violència social i institucional
Els anys 80 i 90 van ser especialment durs. La policia continuava detenint i vexant. Els metges seguien patologitzant. Les institucions denunciaven “escàndol públic”. I la societat, en general, girava el cap.
El record de Sonia Rescalvo (1991)
Assassinada per neonazis al Parc de la Ciutadella. Tenia només 45 anys. Va ser el primer crim d’odi reconegut oficialment a Espanya, però no el primer que va passar. Només el primer que l’Estat no va poder amagar.
3. Del 2000 fins avui: avenços imprescindibles, desigualtats intactes
El canvi va començar quan les persones trans, cansades de ser silenciades, van crear els seus propis col·lectius i van començar a parlar en primera persona. A Catalunya, CTC i, més tard, ATC Llibertat. A Madrid, Transexualia. A Andalusia, ATA. I finalment, la creació de la Federació Plataforma Trans, que ha estat indispensable per aconseguir drets.
La llei estatal trans de 2023 és una conquesta històrica. El servei TRÀNSIT, pioner a Catalunya, ha estat un far per a moltes persones. I la visibilització ha crescut, sobretot en les generacions més joves.
Però no n’hi ha prou.
Testimoni 3 — Alan, 17 anys
Assetjat a l’institut, humiliat al carrer, ignorat pels adults que l’havien de protegir. El 2015 va acabar amb la seva vida. No va morir per ser trans: va morir perquè la societat el va matar amb un odi continuat.
Testimoni 4 — “A la feina em van arraconar fins que vaig plegar”
Una dona trans de 52 anys relata:
“Quan vaig compartir la meva transició, la direcció em va dir: ‘Això crearà incomoditat’. Van començar a fer-me el buit, comentaris, burles. No em van acomiadar; em van empènyer a marxar.”
És transfòbia laboral, pura i dura, i encara passa cada setmana.
Testimoni 5 — “No penso entrar a una residència”
Una dona trans gran, 76 anys:
“He sobreviscut al franquisme i a la sida. Ara tinc por de morir en una residència on em tornin a dir pel nom que em negaven als anys 60. No vull tornar al passat.”
Aquesta por està justificada: moltes residències no tenen protocols d’atenció a persones trans.
4. La transfòbia actual: l’ombra del franquisme en ple segle XXI
La transfòbia d’avui no és més suau que la de fa cinquanta anys: és més disfressada. S’expressa així:
Mitjans de comunicació que criminalitzen infants trans.
Polítics que utilitzen el col·lectiu com a munició electoral.
Feministes d’extrema dreta o pseudofeministes que neguen la nostra existència.
Agressions físiques al carrer.
Institucions que encara no ens tracten com correspon.
Famílies que expulsen adolescents trans de casa.
És el mateix odi del passat amb un altre vestit.
5. Conclusions: 50 anys després, encara falta valentia democràtica
Espanya no pot presumir de democràcia plena mentre una part de la ciutadania continua vivint amb por. Les persones trans encara carreguem:
invisibilització històrica,
discriminació laboral,
violència social,
manca de protocols,
precarietat,
i un risc altíssim de patir agressions i suïcidis.
Cinquanta anys després de Franco, la igualtat real encara no existeix.
Però hi ha una cosa que sí que hem aconseguit:
la nostra veu ja no la callarà ningú.
Som hereves de totes les que van resistir en silenci. Som la memòria viva que no permetrà mai més que s’esborri el que va passar. Som la lluita que no s’atura.
No hi haurà democràcia completa fins que cada persona trans pugui viure en pau, sense por i amb drets efectius. I aquesta batalla —encara— no està guanyada.
#MemòriaTrans #50AnysDesprés #DretsTrans #ContraLaTransfòbia #JustíciaTrans #LlibertatReal #VisibilitatTrans #NoOblidem #TransÉsVida
ATC Llibertat amplia la seva presència digital. Obrim més canals, més altaveus i més espais per fer visibles les nostres veus, les nostres lluites i les nostres realitats. Som allà on cal ser per arribar més lluny, més ràpid i amb més impacte.
📲 Segueix-nos i ajuda’ns a escampar el missatge:
🔹 Mastodon (lgbt.io):
👉 https://lgbt.io/@atc_llibertat
🔹 Mastodon (instància alternativa):
👉 https://mastodon.social/@atc_llibertat
🔹 Bluesky:
👉 https://bsky.app/profile/atc-llibertat.bsky.social
🔹 Threads:
👉 https://threads.net/@atcllibertat
🔹 TikTok:
👉 https://tiktok.com/@atc_llibertat
🔹 Facebook:
👉 https://facebook.com/profile.php?id=61573764159397
🔹 Instagram:
👉 https://instagram.com/atcllibertat
🔹 Twitter (X):
👉 https://twitter.com/atcllibertat
🌐 Més espais d’informació, memòria i denúncia:
📖 Relats de vida d’una trans (Autoretrat de Gina Serra Insua):
🔗 https://atclibertad6.wordpress.com
👵 Col·lectiu de gent gran trans i LGBTIQ+ ATC Llibertat:
🔗 https://seccionsindicalugtsanitaslescorts.wordpress.com
🏳️⚧️ Identitats Trans ATC Llibertat:
🔗 https://transidentitats.wordpress.com
🌍 TRANS i INTERSEX, ATC Llibertat:
🔗 https://transexualesatc.wordpress.com
💜 Associació Trans i Intersex ATC Llibertat de Catalunya:
🔗 https://atclibertad.wordpress.com
🎙️ Àudios ATC Llibertat:
🔗 https://soundcloud.com/search?q=atc%20llibertat
📝 Articles de Gina Serra sobre temes diversos:
🔗 https://ginaserrainsua.wordpress.com
🤝 Federació Plataforma Trans:
🔗 https://plataformatrans.es
🩺 Plataforma per Transformar la Salut:
🔗 https://transformalasalut.wordpress.com
💜 La lluita pels drets humans també es fa a les xarxes.
Uneix-te a nosaltres i fem pinya. Visibilitzem, denunciem i defensem un futur sense discriminació. El teu suport és necessari.
✊🏽🏳️⚧️ ATC Llibertat, sempre al peu del canó. https://transexualesatc.wordpress.com/2025/11/19/50-anys-despres-de-franco-el-llarg-cami-de-les-persones-trans-cap-a-la-llibertat-i-la-igualtat-real/
