Mare meva la d'heroicitats que explica la gent arran de l'apagada elèctrica. Que si "vaig haver de tornar a casa a peu", que si "patia molt per no poder contactar amb la família", que si "no sabia que fer per sopar". Que no us passi mai res important, nanos.

Ara mateix, la meva gran dosi de felicitat setmanal depèn del rendiment d’uns quants post-adolescents de 17 a 21 anys. Avui, Champions. O el que és el mateix: aquella anaconda gegantina a la panxa.

M'he convertit en aquella senyora que el que li fa més il·lusió a la vida és escoltar jazz tranquilet tumbada al sofà i mirant la paret (o el mòbil). No passa res. Tampoc és que tingués grans aspiracions a la vida. open.spotify.com/intl-es/trac...

Fa anys creia que si et curraves la pau interior, malgrat el que et pogués passar a la vida, tot podria anar més o menys bé. Ara, si pogués parlar amb aquell jo naïf, li diria: "tu ets una mica idiota, no?".

Segur que hi ha tanta, taaanta diferència entre qui es posa 20 cremes a la cara i qui ens en posem 1, 2 o 3? Em sembla una de les ràtios esforç-diners/recompensa més baixes que hi ha (per no dir-li directament presa de pèl).

Aquesta cançó, aquest àlbum, aquesta dona: www.youtube.com/watch?v=C9Tq...

Imagina tenir aquest talent: www.youtube.com/watch?v=mJ-s... Que mal repartit està el món.

Doncs sí, als quasi 40 anys segueixo admirant com una adolescenent a algunes persones. La gent que fa @lasotana.bsky.social en serien uns, per exemple. Aquesta mena de capítol-homenatge a un d'ells els hi ha quedat preciós. Llarga vida al programa, la veritat. www.youtube.com/watch?v=NMDB...

Dale, Watermelon: open.spotify.com/intl-es/trac...

Que bé m'ha entrat el nou single dels Stereophonics: www.youtube.com/watch?v=sMZG... Tant la melodia com la lletra tenen aquest punt de "la vida és així d'incerta, acceptem-ho i endavant" que em ressona molt ara mateix. PD: Veure Kelly Jones, un dels meus primers amors platònics, sempre suma.

Canvis en les expectatives, en els rols familiars, més acceptació de relacions no tradicionals… motius vàlids per analitzar per què les parelles ja no són per tota la vida. I si fos més senzill? I si ara simplement ja no amaguem que, després de molt temps junts, és normal cansar-se l'un de l'altre?

La gent de la nostra generació i de les posteriors ha fet tanta teràpia que crec que, a vegades, ens passem de llestos emocionalment. Això no ens dóna més dret per jutjar i alliçonar als altres sobre com han de ser i com han fer les coses.

Si ets culé i no has vist aquest curtmetratge, fes-te un favor: www.youtube.com/watch?v=1yLA... Es nota que el guió està escrit per un culé (David Carabén) que ho ha mamat des de petit. Captura l'essència pura del Barça en 8min. La 1a vegada que el vaig veure em vaig posar a plorar com una bleda.

Actualment el que m'apropa més a la gent és compartir aquest sentiment de mirar la vida de reüll com pensant "a mi no me la fotràs, a veure què fas ara...". Trobar-me als casi 40 anys amb gent, de la mateixa edat, amb una mirada naïf i esperançada em tira enrere. Em sap greu. O no gaire, realment.

"The Sopranos" era una sèrie brillant per mil motius. Un d’ells era la seva capacitat per elevar escenes ja gairebé perfectes amb cançons que hi anaven com anell al dit. L'altre dia recordava aquesta: www.youtube.com/watch?v=2l2h...

"Pista de fusta" de Miqui Puig, la meva font inesgotable de descobriments musicals. Quin gran programa. Obro fil al que aniré tornant quan vulgui compartir "temarros": www.youtube.com/watch?v=VPQn...

Nit d'eliminatòria de champions i nervis. Engrescar-se de nou per alguna cosa, la que sigui, a aquestes alçades és un sí rotund.

Amagar l'entrepà de pa bimbo amb xocolata que portes a la nena per berenar com si fos cocaina o fentanilo perquè per allà a prop hi ha una mare que només dóna menjar saludable als seus fills.

Aquesta cançó és una cosa molt bèstia: open.spotify.com/intl-es/trac... És del 2009 però podria ser dels 60 o 70 perfectament.

Veig mares (més) i pares (bastants menys) preocupats pel tema de les indicacions del carnestoltes. Crec que el fet que a mi no m'importi, em converteix en una mare passota i poc perfeccionista en els aspectes logístics de la criança, cosa que efectivament, és així.

Del meu 2024 en destaco sobretot el meu "reenganche" al barça (quin any més magnífic, ejem). Ahir, contra l'atlético, em vaig posar histèrica veient un partit de futbol i això sí que feia temps que no passava. Gràcies Hansi. Visca el futbol, quan es juga així de bé.