No utilitzeu alegrament el qualificatiu d'històric, només quan la Catalunya que volem i necessitem s'ajunta i es reconeix gràcies als Extraño Weys de Rodrigo, CaretaS, Raspall, Vagué, Reig, Garret i Bou amb Datzira, Eril, Baye, Xantal de Ca la Fresca, OKDW, CHA, del Puro, Tona, Tramit i Martí Sales!

Va ser fortuït, casual, no més les donaré de res, però, celebrar la vigília entrada de la primavera amb el "Bloody Moon" de la Marina Mascarell amb el Danish Dance Theatre va ser més que encertat al Mercat. Un espectacle que és floració, explosió de color, on hi brolla una sensualitat assilvestrada.

El guanyador del Premi Anna Pérez Pagès, Jordi Bordes, no només és un molt bon periodista cultural, a més, és una activista com pocs per a la preservació i dignificació d'aquesta professió. De fet, com ho són les organitzadores d'aquest premi. Com ho era, l'Anna, la Peigis, qui encarnava com ningú.

Ser intrusa del teu propi dedins. La magnífica ironia de "La intrusa" d'Irene Pujadas. La solemnitat de la immersió en la vida interior pròpia la desactiva amb imaginació i fantasia còmica. Antídot d'excessiva i esgotadora autoconsciència. "Amb el temps et dedicaràs a viure menys i a revisar més".

Ho diu un dels mestres i nosaltres estem contentissims.

Hi ha estratègies per "emblanquir" una gestió que en realitat, més aviat, posen al descobert un remordiment que adquireix tanta dimensió, com gran pretengui ser el rentat d'imatge. Imagineu, doncs, la culpabilitat colossal que ha de sentir qui hi ha darrera del premi AENA.

Estic eufòric! Els millors guionistes de comèdia ahir van incloure al monòleg de Conan O'Brien d'obertura dels Premis Oscar, el mateix acudit que vaig escriure fa 5 mesos i mig en motiu de l'estrena d'"Una batalla tras otra". La prova és a sota.

M'encanta aquesta coordinació i convivència entre aquest parell de festivals de la ciutat.

La nostra marató és de còmic independent i autoedició, la del Festival #GRAFBCN2026.

Això dels carrets es fa quan se t’acumula tot, oi? I en una mateixa setmana vols ser al Dansa Metropolitana amb la Lali Ayguadé, l’Americana Film Fest amb Willem Dafoe i Greta Lee, La Llama Fest amb Denny Horror, Clara Ingold, Facu Díaz, Oye Sherman, Abián Díaz i a la Nit de les Lletres. Va així?

l'AMA... Maria Arnal. Al Paral·lel 62.

Per construir una infraestructura és obligatori abans un Estudi d'Impacte Ambiental. S'hi hauria d'afegir que Guerin faci un docu de la geografia humana afectada, com la preciosa i humanista "Historias del buen valle". Conté aquesta estampa diumenge tarda al riu de Seurat versió extraradi barceloní:

Avui tenim cita a la Fabra i Coats, per veure i opinar de creacions noves abans que ningú. Fins després!

"Industry" en cada temporada s'ha fet més comprensible. En la quarta, acabada de finalitzar, la sèrie mostra nítidament les ments podrides, literalment, que comanden el món de les finances, ergo el món. Fins i tot inclou una mica de maneres Epstein. I elles dues són les reines d'aquesta "ficció".

"Little Amélie" és un pont d'animació japo-franco-belga, un pont Miyazaki-Impressionisme, que pinta el que en queda en nosaltres abans dels 3 anys, abans de tenir records. Pel·li amb la doble lectura, infantil-adulta, que entoma el dolor, la mort, el dol amb l'esclat de colors dels primers passos.

Berghain hard techno. Ja seria això.

A can Mobile World Congress potser deuen estar preocupats amb el tancament dels aeroports de Qatar i els Emirats.

Si avui busqueu bones notícies en l'actualitat catalana, eviteu les seccions informatives de política, societat o economia, aneu directes a les de cultura: Avui publiquen disc nou, el mateix dia, la Maria Jaume i La Ludwig Band, "Sant Domingo Forever" i "Pel barri es comenta". I és cap de setmana!

Núria Andorrà i Arnau Obiols tenen una manera molt personal d'entendre la música. Tots dos han trobat en la percussió i la veu la manera d'expressar-la, cadascun d'ells, a través de crear un llenguatge propi. Generosament ens l'han mostrat a Marcians. Reportatge sencer ▶️ www.3cat.cat/3cat/t10xc20...

Que bé condueix Marilia Samper el tortuós camí de "Com vaig aprendre a conduir": La manipulació emocional perversament subtil d'un assetjament disfressat d'estima familiar i amb salts temporals constants. Representar l'abús sexual de menors per entendre'l sense exhibir-lo. Teatre i interpretacions🔝.

Seré injust, però hi ha pel·lis que em serveixen per saber si t'agrada genuïnament el cine o només unes convencions limitades. "El agente secreto" n'és una. No demanis trames si té personatges de carisma brutal i amb l'estesa podridura mental actual no exigeixis la punyetera literalitat. Pel·liculot

La reflexió política d'"Un cotxe" de Pau Masaló conté la mateixa bonhomia, senzillesa i emoció que els seus pares reals acompanyant-lo en escena pel "què s'ha d'arribar a fer per un fill". Fill ell, com nosaltres de la socialdemocràcia dels 80 i 90, anant d'aquell paradís infantil al cinisme d'avui.

Admirem la intel·ligència. Si, a més, està imbricada d'una intel·ligència emocional, la cosa s'eleva a devoció, com la que sentim per "Relíquia" d'en Pol Guasch. Sorgeix del suïcidi del pare i que no li deixés nota de comiat. Del silenci que va deixar qui no va poder suportar el pes de la vida.

Una mica ximplet sí que sóc. M'he passat dues hores passejant per Barcelona veient intrigat tantes noies amb flors, fins que he estat capaç de fer la sinapsis per entendre que avui és el dia que a Catalunya els "horteres" i els expats regalen flors. Bravo per mi.

Aquí ens ho hem passat de conya amb "Cumbres borrascosas". A banda de l'evident i encisador disseny de producció pop per a una història d'època, hem gaudit de la pàtina de comèdia que ha afegit la Fennell i sobretot de veure en pantalla fantasies de dona hetero. Les d'home hetero ja les conec massa.

L'ES-Alert que acaba de sonar diu: Catalanoparlants, us podeu desplaçar, s'aixeca la restricció. Castellanoparlants, eviteu desplaçaments, que ens feu patir. Campions de la gestió (no nacionalista) d'infraestructures, sapigueu que teniu tres mançanes del centre de BCN sense llum des de fa 5 hores!!

Amb ADIF i RENFE, si voleu, fem esforç de no fer lectura que els catalans per l'Estat no som infraciutadans, només aptes per ser contribuents fiscals, mai receptors de serveis, infrastructures i sobirania, però es fa difícil. Ara, si voleu viure d'il·lusions espanyolistes i fòbies d'aires colonials.

La companyia nacional de Corea aterra per primera vegada a Barcelona amb "Jungle". Com presagia el títol, els ballarins adopten el moviment d'animalitat, flora o elements naturals. Ho fan sota una llum de jungla clapejada, ballant, insospitadament, de manera autònoma i no pas amb calidesa selvàtica.

A qui va calar "No diguis res" de Keefe ha de veure "El barquer". Butterworth eleva magistralment el pes dramàtic de les vides travessades per les violències dels troubles nordirlandesos. Manrique regala veure un clan irlandès catòlic, ergo un munt d'intèrprets transmetent familiaritat i intimitat.

Pere Macias, Comissionat de la Generalitat per al Traspàs de Rodalies, té 69 anys, depassa amb escreix l'edat de la jubilació. Fa 38 anys que té càrrecs públics, molts d'ells relacionats amb el transport públic, sector molt exitós en les últimes dècades. ¿Le damos un aplauso y dejamos que se vaya?

El gran arquetip de ficció estatunidenca tradicional seria el "self-made man". En temps recents ho peta molt, també, la nèmesi, el "loser". Però, el rol que se'm fa irresistible d'aquesta mitologia és el del mig, el loser amb fogonades il·lusòries de winner: el buscavides. L'últim, "Marty Supreme".

A l'època de Chaplin, ell fent de bufó escarnia feixistes pioners. Ara els feixistes fan de bufons per escarnir-nos a tots, als seus votants inclosos. Las Huecas a "Riure caníbal" fan el doble mortal i retornen l'art del bufó a qui correspon per fer una comèdia ferotge contra els sense ànima d'avui.

Això d'aquesta nit al concert Act x Palestine ha sigut molt gros. Que artistes que poden omplir diverses vegades el Sant Jordi, com Rosalia, Bad Gyal, Morad o Oques Grasses hagin decidit participar-hi, il·lusiona. Com deia el fill de Marwan Barghouti: "L'esperança és la gran amenaça pels opressors".

Qui ha de participar a Eurovisió és Palestina amb ZEYNE!

Avui encara hi ha companys periodistes elogiant a Antonio Carmona perquè "dóna la cara". Es deixen l'adjectiu, la cara dura. És l'encarnació del pocavergonya. No es pot tenir vergonya per encobrir durant 23 anys la falta d'inversió fins a ser director de Rodalies. No va dimitir, el van recol·locar.

Massa advertència prèvia causa expectativa innecessària. Al Liceu a "Balkan Erotic Epic", Marina Abramović serveix figa, com ho porta fent des de fa més de 50 anys i en moltes ocasions de manera més radical. Afortunat el folklore balcànic de protagonitzar aquesta imponent epopeia, com voldrien tots.

Sembla que Zhao i O'Farrell compten que molts que ara veiem "Hamnet", abans la vam llegir. Que omplim molt del que no surt a pantalla amb el record d'una novel·la inoblidable. Exemple: el prodigiós capítol de la puça de la pesta reduït a una pinzellada. Això i que Jessie Buckley és talment l'Agnes.🔝

"La Distance" és com si Tiago Rodrigues decidís condensar del millor distòpic d'Apple+: For All Mankind + Severance + Pluribus, en una hora i mitja de teatre. Mentre accelera l'escenari que giravolta, s'eleva filosòficament un diàleg pare-filla que plasma que la distància més insalvable és l'oblit.🔝

La imatge d'aquests dies seria trobar en una estació de RENFE un passatger fent temps veient al mòbil el docu "Ícaro: la semana en llamas" a Filmin, mentre espera algun tren. Gaudint així, per partida doble, de la gran feina dels autodenominats gestors de "lo que de verdad le preocupa a la gente".

Que a aquestes alçades de la història, companys periodistes continuïn elogiant al portaveu de RENFE a Catalunya, Antonio Carmona, és intolerable. Un cinisme continuat durant 23 anys, que és el temps que fa que té càrrecs comunicatius a RENFE, si no es vol denunciar, cadascú sabrà, però elogiar, no.

Exquisit programa triple del Ballet Estatal de Hessen al Mercat Flors. Rematar-lo amb la peça "I am afraid to forget your smile", coreografia d'Imre i Marne van Opstal, amb els ballarins rodejats pel Cor de Cambra del Palau Música Catalana interpretant-los en directe la partitura és d'stendhalàs.

La lucidesa que perd qui pateix insomni, la té tota l'Ana Penyas retratant el malestar social actual que no deixa dormir. Concep un nou còmic brillant en forma de mosaic, collage polifònic, sorgit de treball de camp, que il·lustra tota mena de precarietats que no afluixen i no permeten aclucar ulls.

El capitalisme ho fagocita tot. La denúncia de les conspiracions les ha degradat fins convertir-les en conspiranoia, per blindar-se. Pocs espècimens queden de l'època de denunciar genuïnament les conspiracions que utilitza el sistema per protegir-se. El docu "Cover-up" en rescata un, Sey Hersh.

Ets al costat bo del present de la música en directe quan l'artista triomfa amb les cançons noves. Avui amb Rusowksy. Alhora, el soul pot anar mutant i canviant el seu, però, encara és aquí i no té pinta que hagi de desaparèixer aviat.

El reportatge nou de "Marcians" ha sorgit de la generositat d'una actriu i un actor, Begoña Alberdi i Guim Puig. Accepten exposar-se per mostrar com es posen en la pell d'uns personatges que tothom coneix, no t'hi vulguis trobar. És un repte que entomen i comparteixen al reportatge com s'ho fan.

Aquest va pels afortunats que heu vist el pas fugaç de "Valentina" de Caroline Guiela Nguyen pel Lliure. Les metàfores cursis sobre el cor ja no m'arriben massa, però admeto que se m'ha ben encongit veient aquesta obra sobre una nena de mare migrant que, com tantes, rep el pes d'haver-la de traduir.

Els docus del fotoperiodista Mstyslav Chernov de la guerra d'Ucraïna no es poden recomanar. Després de la demolidora "20 dies a Mariúpol", arriba "2000 metres fins a Andriivka". Al front veus la mort a primer pla, combats de trinxera per metres miserables, com a la I GM de fa un segle. Horror nítid.

"Nouvelle Vague" és plasmar en pel·lícula la joie de vivre, de filmer, de faire de l’art. Sembla que Linklater la filmi exactament com van fer l'"À bout de souffle" que homenatja, no per la nostàlgia, sinó per la joie de rodar-la, dels qui la veiem i dels uns i els altres que en el cinema veiem art.

Som molt de les expos MNAC que descobreixen patrimoni artístic del que no en sabies res. Ara, en Mario Armengol, el caricaturista català que des d'Anglaterra va utilitzar la seva mordaç "Tinta contra Hitler". Anticipant formes del còmic modern, feia antinazisme amb humor i crítica extrema. S'acaba!