Si el teu negociat és el pop-rock a un nivell internacional o de primera divisió estatal i ets un home menor de 30-40 anys, a aquestes alçades t'has de treballar les actuacions. Primer, perquè la majoria de dones coetànies ho fan i perquè Byrne amb 74 fa aquests imaginatius recitals coreogràfics.

A l'expo Esther Boix, "Un món en lluita", als Volart veus a través de la pintura què suposava enmig del franquisme sortir d'aquí. Amb un sol any a Milà va tornar aquí sent una altra, més lliure i valenta per fer pintar gairebé manifestos. Una altra dona artista reparada. La nostra O'Keeffe. S'acaba!

L'expectativa dels espectadors barcelonins amb l'"Ophelia’s Got Talent" de la Holzinger podia ser vista com a "provinciana", esperant la gran fita escènica disruptiva europea, però la recepció ha acabat sent crítica. Els provincians ara i aquí són governants encara encegats amb grans esdeveniments.

El concert de Tokischa a la balança: Per un cantó tens artista d'un sol àlbum i llista interminable de col·labos de 1a (el seu nom és sinònim de feat.) que es presenta sola, solíssima en escena. Per l’altra, que veus en sala algú tan festivejable com ella en plena temporada i amb un públic de 10.

Sempre a l'equip Moukhles, la solvència davant de tot, l'actriu dels registres il·limitats fins a fer-la difícil de reconèixer en "L’òpera de tres rals" maquillada i expressionista. Deliciós aquest "Duet de la gelosia" amb la Mingueza i l'orquestra al fossat del Grec! I Bernadí insolvent tampoc mai.

A la joventut té categoria d'època d'extrems. Res li té d'envejar una quarantena en crisi. L'Aina Clotet ho il·lustra a "Viva" anant del drama i el pes, a la lleugeresa i la comicitat. Sovint sents: el càncer s'ha de tractar amb elegància. Millor amb naturalitat, com fa ella amb mastectomia inclosa.

És inevitable anar al concert de Mike D i no buscar-ne l'edat? Si tornes als escenaris als 60, fes-ho com ell, sostenint energia i vitalitat. Amb el retrofuturisme que actualitza sonorament el llegat dels Beastie Boys. Presenta una cançó nova "It's Time" dient: No time like the present. L'actitud!

"Backrooms" és instal·lació artística. El que veus a la pantalla i el que filmen. De Piranesi i Escher, fins Lynch, "Severance" i els Peeping Tom amb gramàtica i glitches d'internet, d'aparença dels 90, amb un mal tan actual com l'angoixa. Atrapat al no-lloc, epítom del no-arrelat. I Renate, sempre!

"La vie secrète des vieux" d'El Khatib Zirlib diu tractar el tema de l’amor (per tant, del dol) i el sexe a l’última etapa vital. I això últim hi destaca, la sexualitat relatada amb desinhibició. Apuntem tots que el dire explica que l'únic que preocupava als protas és que no ho sabessin els fills.

Amb el "Chroniques" els Peeping Tom tornen als límits de la realitat i de la física (dels cossos dels ballarins). El que el cine resol amb efectes, aquí es fa amb imaginació + entrenament i passa davant del teu, en un escenari palpable. Surrealisme i slapstick es disloquen de nou, en un TNC fosc.

De la història de Valentín Roma sent expulsat del MACBA i ara retornant al cim, com a nou director, et surt una pel·li tipus Hollywood i tot, si vols.

Dives pop ballables i un senyor gran que per moments conserva la veu de quan tenia 27 anys.

Dos dels discos que més hem gastat l'últim any, el de Geese i l'Oklu en directe al Primavera Sound amb una capa extra d'èpica, d'una pluja ventosa.

Destruir sistema des de dins, és tan benintencionat, com massa sovint il·lusori. Kristoffer Borgli sí aconsegueix dinamitar el sistema de la romcom. El sistèmics Zendaya i Pattinson en són còmplices, inquietant-te des del minut 1 i amb una cama a la sàtira i l'altra al drama. Mala llet de la bona.

Estrictament les fotografies immortalitzen un moment, per això se'ls hi diu instantànies. Hi ha molts fotògrafs que s'agafen a això i d'altres, com Walker Evans, que més aviat capturen una època, una ànima. America was humble and poor before podria resumir la seva exposició, que és fugaç i s'acaba.

Ni mig normal. Des de que vam veure Bad Bunny en directe fa 7 anys l'hem seguit amb molt atenció i encara no m'ho explico. Quina devoció, quina festassa!

Els protes d'en Pau Valls a "La cita" els pot compartir amb Kaurismäki i les seves peripècies atzaroses amb els Coen. El seu estil és nord-americà més net, la lluminositat, però, em fa l’efecte de mediterraneïtat. Salts temporals en què el color hi és protagonista i són un tothom té els seus motius.

"Pare nostre que estàs en el sostre" és la versió desencadenada de la Charlie Pee. Ho deixa anar tot, t'ho diu tot. Sexe, drogues i rock&roll, insomni i ralladura monetitzats. Oportuníssim que faci el monòleg els dissabtes a la nit, tractant-se d'una hora golfa. Les pringades riuran i triomfaran.

En Bad Bunny fa 7 anys que no venia per aquí. L'última vegada que va actuar va ser al Sónar 2019 (preCovid). En aquella ocasió, com a rei del reggaeton, no ens va deixar veure-li la cara. Avui diria que sí que la mostrarà, ara ja com a rei del pop.

El penis torçat de "DTF St. Louis" té tanta comicitat fosca, com força dramàtica. Així de singular és una sèrie de guió magistral amb fragmentació cronològica, que sembla que va de "whodunnit" i al final el que vol respondre és fins a on pot arribar la bondat en edat madura, quan la vida es retorça.

Atenció al mètode de protesta que han fet avui els docents. Han bloquejat accés a la Sagrada Família. No han afectat altres treballadors, sinó a turistes amb la idea que "no s'ha d'invertir tant en turisme i s'ha d'invertir en educació". Diria que a molts altres sectors se la poden fer seva, també.

"Resurrection" és exuberant, desaforada, aclaparadora i fins exhibicionista. Aquesta poesia onírica de colors, llums i ombres feta pel·lícula monumental, també, constata el poder econòmic de la Xina, amb recursos generosos al fons perdut creatiu. I que Bi Gan és el Freud dels somnis dels cinèfils.

La concentració d'energia femenina del muntatge "El Firmament" és lluminosa. En el text de Kirkwood el pas del cometa Halley hi té protagonisme i la reunió de les 13 dones, a les quals se'ls cedeix un poder molt concret, és igualment fugaç i radiant. Les 13 despleguen força, ràbia i caràcter propi.

És ben curiós com dues pel·lis tan llunyanes, elles i els creadors, com "Pizza Movies" de Padial, de Fez i de Diego i "Rebobini-la, sisplau" de Gondry, en els seus clímax evoquin una emoció tan anàloga. La barcelonina té la buidor existencial de treballador cultural de 1r món tan trista, com còmica.

Amb "The History of Concrete" renovem l’admiració gegant per la ment del mestre de la comèdia documental, John Wilson. És fascinant quanta pau, poesia, bonhomia i absurditat humana és capaç d'extreure, fins i tot quan dedica una pel·li al formigó. Un nou collage de gravacions, brillantment trenades.

Com explicarem a les generacions futures, que els poderosos malvats de la nostra època, actuaven a cara descoberta, mostrant megalomania, misantropia, masclisme i despotisme i no només se'ls concedia impunitat, sinó que a més se'ls banyava amb diners públics. Ells ja més malvats no es poden mostrar.

En plaers culpables m'hi trobeu poc. En canvi, en comèdies de confort m'és més fàcil cauri de quatre grapes, com "Rooster", com en gairebé tot en què Steve Carell hi posa les grapes. Sèrie de personatges tan maldestres, com bona gent, amb autoconsciències de neuròtics, dependents, narcisistes, etc.

Recordeu l'última vegada que en Trilla va dir això? Jo sí i fins ara estava tranquil i ara m'he cagat.

Rodrigo Cuevas, artista superlatiu, performer excepcional d'ànima cabaretera i encara millor persona. la nova gira, La Belleza, és un tros d'espectacle amb l'ambició d'omplir grans arenas, amb una realització de pantalles en directe cuidadíssima, com tot el que retrata. Actuació festera de la bona.

Corprenedora inauguració del DocsBarcelona amb "A Fox Under a Pink Moon". Veure nítidament, en el primer pla de qui ho viu, traspassar la frontera de l'UE fugint dels abusos de la pàtria i el marit. Ho va fer més emotiu la presència de la prota del docu, Soraya Akhlaghi, la resiliència feta persona.

"L’última vegada que et dic adéu" és a antípodes de la història de superació i del relat alliçonador. Arrenca assenyalant com els records mai són ben fiables. Lamentablement, sí que ho són molt les marques que deixen les vivències de dolor i ràbia sepultades en silenci, que ara la Natza comparteix.

Com diu Mark Cousins, necessitem tot el que elimini el feixisme, com els documentals, com l'inaugurat DocsBarcelona.

La finestra d’exhibició de cinema a plataforma s'abreuja. El temps en cartellera, també. "La Grazia", però, resisteix. Ho mereix el Sorrentino de la temprança. El d'un prota equilibrat, íntegre i honest. Sap molt, ergo, dubta, molt. L'exuberància visual es modera, com ell. La comicitat, persisteix.

Bravo el Mercat rematant temporada dansa amb "Vagabundus" del moçambiquès Idio Chichava. Explosió de 13 ballarins dansant, cantant i percudint amb peus descalços simultàniament. Energia constant, amb la contundència del ritual i la força d'allò atàvic. Humanitat genuïna fent un allò local és global🔝

La llengua catalana pateix una crisi de coneixement, però, sobretot, una crisi d'ús. La qüestió està en tots aquells que saben la llengua, però no l'utilitzen. En aquest reportatge de #Marcians3Cat persones que fan un petit pas per a tu, un gran salt per al català. www.3cat.cat/3cat/t10xc29...

L’esborronador incendi de la torre londinenca Grenfell de 2017 el teníem gravat. Descobrir ara en una expo que va costar la vida i part de l'obra d'una artista jove, Khadija Saye, t'esparvera. Les sèries d'autoretrats evocadors de diàspora amb peces rituals gambianes i la resta anticipaven una gran.

Les creadores de "Yo siempre a veces" parlen del concepte "eròtica de les cures". Un encert. La prota està encantada amb el seu nadó i, alhora, fastiguejada amb el capitalisme, patriarcat, formes alternatives de suport i la Barcelona turistificada. El millor, quan transmet aquests fàstics i amor.

Han passat uns dies i encara retenim l'afrofuturisme de “Darkmatter” de Cherish Menzo amb Camilo Mejía al Mercat. L'escenari post-apocalíptic, l'expressivitat facial, les deformacions físiques i simbòliques, els glitches, hip hop desfigurat, la tensió misteriosa constant, la densitat ambiental. Uff.

L'experimentació pop de Juana Molina. Amb la veu, la seva presència i el seu tractament, es pot muntar una gran actuació. Artista, lamentablement, cara de veure aquí tot i la generosa presència de compatriotes seus a la ciutat.

El tòpic diu que l’òpera és l’espectacle total. Gran encert, doncs, encarregar-ne una a un fans totals de l'espectacle, Albet i Borràs. Parella que sap muntar-los i els disfruten, com pocs. I no és només posada en escena. "Els Estunmen", enmig de diversió, també té grans pòsits musical i discursiu.

Hi hem sigut sempre. Hi érem al Tablao, La [2], l'Apolo, BAM, Palau de la Música, Vida, Sónar (la metamorfosi epifànica), Primaveras Sounds i tots els Palau St Jordis. També amb (LA)Horde i Dimitris Papaioannou. I hi serem sempre, perquè la Rosalia no para de créixer i de brillar. Pròxima parada?

Veritat. És això, oi? Sovint, una narració la podem essencialitzar en si és o no genuïna, si surt o no de la sinceritat. "La gran família" de l’Antònia Carré-Pons en té molta. Des de quan relata el càncer, fins a assumir o no el negoci familiar o les relacions dins del grup més nuclear, la família.

S'han de posar límits. A malalts de la música i festivals no se'ls pot oferir la possibilitat de veure quatre escenaris del Coachella alhora, com està fent Youtube tot el cap de setmana. Necessito dormir!

"Abecedari" de La Moukhles & Sentís a la Beckett és i no és com diu el títol. No és una seqüència ordenada i endreçada. Però, sí que, com l'alfabet, és successió d'elements tremendament diversos. I poques actrius com la Miriam Moukhles són tan prodigioses creant i lligant personatges i personatges.🔝

Qui s'ha de posicionar urgentment és l'Ajuntament. Decidir si tolerarà la vulneració del dret a la informació i de la llibertat d'expressió que afecta a tots els ciutadans. De fet, molts d'ells s'han quedat fora dels concerts, per tant, com a mínim, que se'ls informi de què passa en un espai públic.

Anohni al Palau, delicatessen. Passeig amb 3 musicots des del “Bird Gerhl”, fins al recent "My back is...", passant pel "Hopelessness" i versionant a Reed i “Sometimes I Feel Like a Motherless Child” I una idea: Els europeus blancs tenim inscrit als gens ancestres veient cremar dones no complaents.

Tant de bo més pel·lis crispeteres fossin com Proyecto Salvación. Ningú fa la lectura anti-Trump? Està construïda a partir d'una cooperació i humanitat nivell galàctic. L'encarna Gosling, el James Stewart bonifaci del Hollywood actual, empàtic amb una roca sense cara. Imaginació visual catedralícia.

Chuso Ordi a la Capella.

Tanit Plana a la Fundació Brossa.

Quin goig quan l'escenari del Mercat de les Flors es fa petit, quan gairebé no pot encabir la més d'una vintena de ballarins energètics, vibrants, d'estètica clubbing del Ballet de Lorraine, fent el programa doble, "a Folia" + "Static Shot", un organisme col·lectiu i sincronitzat que ho ocupa tot.