El reportatge nou de "Marcians" ha sorgit de la generositat d'una actriu i un actor, Begoña Alberdi i Guim Puig. Accepten exposar-se per mostrar com es posen en la pell d'uns personatges que tothom coneix, no t'hi vulguis trobar. És un repte que entomen i comparteixen al reportatge com s'ho fan.

Aquest va pels afortunats que heu vist el pas fugaç de "Valentina" de Caroline Guiela Nguyen pel Lliure. Les metàfores cursis sobre el cor ja no m'arriben massa, però admeto que se m'ha ben encongit veient aquesta obra sobre una nena de mare migrant que, com tantes, rep el pes d'haver-la de traduir.

Els docus del fotoperiodista Mstyslav Chernov de la guerra d'Ucraïna no es poden recomanar. Després de la demolidora "20 dies a Mariúpol", arriba "2000 metres fins a Andriivka". Al front veus la mort a primer pla, combats de trinxera per metres miserables, com a la I GM de fa un segle. Horror nítid.

"Nouvelle Vague" és plasmar en pel·lícula la joie de vivre, de filmer, de faire de l’art. Sembla que Linklater la filmi exactament com van fer l'"À bout de souffle" que homenatja, no per la nostàlgia, sinó per la joie de rodar-la, dels qui la veiem i dels uns i els altres que en el cinema veiem art.

Som molt de les expos MNAC que descobreixen patrimoni artístic del que no en sabies res. Ara, en Mario Armengol, el caricaturista català que des d'Anglaterra va utilitzar la seva mordaç "Tinta contra Hitler". Anticipant formes del còmic modern, feia antinazisme amb humor i crítica extrema. S'acaba!

No entenc que es pugui utilitzar l'adjectiu generacional de manera despectiva. Menys quan es fa amb la generació del present d'aquell moment. Per tant, que "I Love LA" gasti humor centennial, ho veig com gran virtut. Més encara, quan aquesta ironia surt de l'autoconsciència, molt Z, de ser irritant.

Des del títol apuntant a la hipocresia, "Algun dia tothom hi haurà estat sempre en contra", l'assaig d'Omar El Akkad és clatellot ben donat i argumentat a la consciència ètica i moral del benpensant d'esquerres occidental. Sorgit del genocidi de Gaza és aplicable a tota la geopolítica "postcolonial"

Faltaria el concepte del FIFE cinèfil. Quin seria? CineFIFE? És que m'he sentit una mica així admirant "Mr. Scorsese", la sèrie sobre la vida i obra del director que, realment, repassa vida i obra perquè entra prou en el terreny personal. La dire, Rebecca Miller, no s'està d'exposar-li prous ombres.

La pel·li romanesa "Kontinental’25" de Radu Jude té una de les grans protagonistes del temps actual: Funcionària que ha d'executar un desnonament de conseqüències tràgiques. La llei t'exculpa, el sistema està encantat, però tu et sents culpable. D'aquí converses llargues, repetitives (obsessives). 🔝

Nacho Vigalondo a "Superstar" extreu del grotesc, compassió; de la ridiculització de turba, humanitat i de l'explícit, elemental i xaró, profunditat emocional, en una sèrie de contingut i forma "pop autoral". Cada capítol és un personatge i brillen els que fan García-Jonsson, de la Rosa o Villagrán.

L'expo "Rodoreda, un bosc" enretira el brancam de l'obra de la novel·lista per mostrar la seva foscor, allò cruel, macabra i sinistre que conté, l'essència de l'època i les experiències que va viure i que la van engolir. Crèiem haver-ho superat, però potser ara tornem a la seva boscúria tenebrosa.

"Big Boys" és una sèrie actual més que mostra que un altre hetero és possible. És cert que el catalitzador d'això és l'amic gai, alhora, que el que es problematitza és heterosexualitat, no l'homosexualitat. Tot amb un humor i una emoció que es toquen de molt a prop en relacions amor, amistat i dols.

Després de 30 anys, el text de "Germans de sang" pot tenir un regust d'antic com segons quin llibret operístic. Però, com passa en òperes clàssiques, si te'l reinterpreta un equip en estat de gràcia com A. Peya, Gallén, Anglès i el duet Bernadí & Salazar, te l'empasses com un artefacte ben actual.

"Poquita fe" és comediot, tan majúscul com humil. D'aquí la gràcia d'aquesta parella de sonsos de vida anodina i els secundaris que ens representen. Rius amb el retrat costumista de la classe treballadora: Crisi de l'habitatge, generacions precaritzant-se, seguidors analfabets de feixistes.

Fins a quin any haurem de suportar la repetitiva, tòpica i estúpida pregunta de fins a quin dia s'ha desitjar bon any? No se t'acudeix res millor? Doncs, calla! Prou!

"The New Yorker at 100" és un documental més convencional impossible, però mostra interioritats de la cúspide del periodisme literari, d'investigació, d'assaig i crítica cultural. Les excentricitats centenàries que tossudament conserva i la rigorosissíma verificació de dades t'admiren infinitament.

La sèrie "What It Feels Like For a Girl" es situa en la meva joventut, principis dels 2000, època hedonista. Molt? Massa? En tot cas, ser-ho, ho era. Aquesta sèrie anglesa té un punt de "amb l'hedonisme vas lluny", que qui ho va viure, se li fa irresistible. Ep! Sense estalviar el seu dramatisme.

Violència (patriarcal) fins a ser gore, la cruesa de la maternitat, criatures marcades amb destí tràgic, però, alhora, color, fantasia i poesia. "El cielo de la selva" d'Elaine Vilar Madruga és com una terrorífica flor carnívora de selva tropical convertida en una novel·la que regalima sang.

Després de Breaking i Saul treure's del barret "Pluribus" diu moltíssim d'un creador, Vince Gilligan. Mantenint l'escenari, Albuquerque; la realització, pausada i llum i cel clar; i actriu protagonista, Rhea Seehorn, es reinventa de veres, deixant-nos amb la boca oberta, desxifrant i xalant. Molt🔝.

Quina punyeteria estrenar "Father Mother Sister Brother" la nit del solstici d'hivern. Pel·li de Jarmusch de converses materno-paterno-filials subtil, serena i de gestos mínims, en què silencis i subtext ho són gairebé tot, també l'humor. Ideal, doncs, per post-tiberis, tot i un cert perill sedant.

"Étoile" de Sherman-Palladino no arriba a la brillantor, ni a l'humor de la precedent Sra. Maisel, però manté allò trepidant i la finor que ara no és per retratar la comèdia clàssica, sinó el ballet. Sèrie amb la majestuositat d'aquestes dates de solstici d'hivern amb ballarins i escenaris de luxe.

Combinar amistat i creació té perill. D'aquí ve "De l'amistat" de Las Huecas. Com sempre amb zero petulància, més que fer autoparòdia, ja és autosarcasme, que és el millor antídot contra els egos dopats que tenim ara, més, creant. Disbarat per riure, ara, molt reflexionat i d'imaginació alliberada.

La Penny que fa la Robyn Malcolm a "Después de la fiesta" és un dels personatges més potents de l'any. És una dona de mitjana edat amb caràcter ferm, un dels arquetips que més prejudicis han d'arrossegar. Els maleïts biaixos que tenim tots permeten la gran ambigüitat que enriqueix aquesta sèrie.

L'odiosa frase de "se'ls veu tan feliços amb tan poca cosa" és fàcil que se t'escapi veient les instantànies de les criatures de barriada novaiorquesa de l'expo de la Helen Levitt al KBR. Quan veus els rostres castigats dels seus adults, se't passa la ximpleria. I que bona que és superposant plans.

Recomanaries "The Chair Company"? L'absurditat del seu humor no ho permet. Això no impedeix dir que retrata un dels molts col·lapses que estem assolint, el de l'atrofia cognitiva i una de les seves manifestacions més clares, la conspiranoia. Uns deliris amb una comicitat que permet pantomima i tot.

Venen àpats amb cínics que ridiculitzen els qui pretenen millorar les coses i se senten més confortables participant de distopies. Ens interessen més qui imaginen millorar vides. Ho explica un report de "Marcians" titulat "És possible la utopia?" amb exemples que són ben reals com la bioconstrucció.

Existeixen comèdies universitàries dels EUA mainstream bones? "Impostura", de la que ja sorprèn l'adaptació del títol, ho és. Va d'un estudiant que per continuar a l'armari, imposta, sobreactua la masculinitat hetero. I de l'artificiositat i ridiculesa que suposa avui performar-la és per riure-se'n.

És nostàlgia si buscant bé encara resta alguna traça del que enyores? És romantitzar si qui idealitza és un romàntic genuí? Dimas Rodríguez a "Ayer Estuve En Lenina" rescata la bellesa dels discos, el cine, el barri de Gràcia i l'amistat amb una prosa poètica en què perceps amor en cada mot escrit.

Una cua virtual que faig encantat i sembla ben real i no maliciosa com altres és la del concert Actxpalestine i, a més, sembla que aconseguirem entrades! Si fos en català ja seria massa bonic i tot.

El savi Magí Camps diu d'"AI! La misèria ens farà feliços": "No és fàcil fer un teatre de l'absurd que sigui coherent." Però, alhora és el teatre més coherent amb el món absurd al que ens encaminem amb l'IA al capdavant. Com ho és divertir-se com ho fan aquests quatre en escena. Gràcies Calderón(s)!

Què? Heu anat a maitines avui? Nosaltres ja les portem fetes amb els Gregotechno. Salms i pregàries hedonistes al temple del Paral·lel 62.

Passats 30 anys, a "Flores para Antonio" l'Alba Flores està preparada per sanar un dol sepultat en dolor i silencis que contrasten en com de tremendament públic i popular és el seu llinatge. Un "èxit silent" vist en una sessió a 3 de setmanes de l'estrena que es va acabar amb aplaudiment espontani.

A World Press Photo cada any hi ha més pla general i gran angular per visualitzar que l'emergència climàtica ens afecta a tots: Inundacions i sequeres al Brasil, ciclons filipins o animals africans assedegats. I també primers plans intolerables com Mahmoud Ajjour, de 9 anys, bombardejat per Israel.

"Valor sentimental" ja es converteix en pel·lículot en els primers 10 minuts. Per com retrata la vida i memòria d'una vella casa de fusta que cruix en imatges. Per com et fa sentir un atac de pànic escènic d'una actriu abans de sortir al teatre amb emoció. I Renate Reinsve és vulnerablement immensa.

Durant tot el cap de setmana llarg (divendres fins dimarts) el programa amb més share d'audiència a TV3 no ha sigut ni entreteniment, ni un talent, ni ficció, sinó un programa cultural: "La gran il·lusió". També va derrotar "Isla de las tentaciones". Visca la cultura! Visca els espectadors catalans!

"Efectos secundarios" excel·leix condensant tant de tall en 20 minuts per capítol i en l'art de la seva animació. I és magnífica apuntant als interessos que emmalaltim per part de farmacèutiques i privatitzadors de la salut en general. Una premissa molt bàsica fa accessible aquest desemmascarament.

Si la mare de la nena a qui va assassinar l'exèrcit israelià ha permès utilitzar la veu, les súpliques reals per ser rescatada just abans de morir, qui ets tu per qüestionar la pel·li "La voz de Hind"? Els talls de realitat que veiem als informatius tampoc commocionen prou. 355 trets contra 4 nens!!

Actualment la intolerància i l'odi cap a la diversitat es pot manifestar de manera molt primària i, alhora, més sofisticada que mai. La que sentim a "La confusió" a la Flyhard contra la LGTBIQ+ és d'aquesta última, la que es camufla en coaching. Escrit amb una dialèctica planera, afilada i ben real.

"Dying for sex", una sèrie Disney+ que et tracta d'adult en l'eros i el tànatos: En rebre diagnòstic de càncer terminal la prota (d'estil "De quatre grapes") decideix que per fi ha de sentir un orgasme amb una altra persona abans de morir. Michelle Williams encarnant vulnerabilitat entremaliada és 🔝

On hi havia impostura i papanatísme, ella hi ha posat honestedat i intel·ligència. A l'assaig sobre desclassament, identitat i dol, "Nadie me esperaba", la Noelia Ramírez ens va compartint d'on surten les seves reflexions, des de quines vivències i emocions més sinceres i t'hi reconeixes de seguida.

Avui al "Vostè Primer" la Laura Fa només parlava de l'entrevista de Joan Carles I a France 3. Afirma que l'han gravat a França. La corregeixen: Era a Abu Dabi. 1 minut més tard li recorden la crítica que li va fer Mònica Planas del seu poc rigor i li contesta: "De rigor en tinc que no te l'acabes."

Tenir carrer no es pot dir de moltes obres. D'"El dia del Watusi" d'Iván Morales, sí. Que torni just en el cinquentenari de la transició farsa és oportuníssim. Casavella en dona una versió més poètica, quinqui, barcelonina i real que l'oficial i la vida que li donen ara actors i el dire és de traca!

Si sorties, ballaves, anaves a concerts o festivals entre el 2003 i 2013, t'havies d'haver creuat amb The Rapture en algun moment. Avui han reaparegut fugaçment, només un d'ells, el líder i cantant Luke Jenner al Razz. Quartet reduït a trio, però amb la guitarra elèctrica que continua fent ballar.

Després d'una jornada laboral i només vols desconnectar i només t'entra entreteniment. Però, hi ha entreteniment i entreteniment. El de la sèrie "Slow Horses" d'ironia deliciosament anglesa és nutritiu. A la 5a temp. amb un punt de brotxa gruixuda li dona el que es mereix a un líder d'extrema dreta.

El qualificatiu que descriu més "La corona d'espines" dirigida per Xavier Albertí és recital. Transforma el TNC en un auditori perquè puguem apreciar la musicalitat de la partitura dels versos de Sagarra, amb intèrprets plantats en escena com en una pintura, amb una força i convicció de virtuosos.

I ho diuen, no un dia qualsevol, com tants tenien per davant i el podrien haver escollit, sinó el 20-N del 50 aniversari. Dir que van a cara descoberta és poc.

La història de Hollywood de les darreres dècades obviant còmics que han passat d'stand up a fer d'actors de pel·lis i teatre és inexplicable. Aquí anem tard i encara es poden confrontar 3 monologuistes amb 3 integrants de La Calòrica i descobrir que la Júlia Truyol s'està fent un stand up a sobre.

En pocs espectacles com "L’amor venia amb taxi" de La Cubana es concentra un desplegament tan ampli d'artistes, vestuari i producció en general en un espai tan petit, el Romea. Ens arriba com a homenatge al teatre d'aficionats i ho és, però també molt al teatre popular del Paral·lel i a la Cubana. 🔝

Va, que aquesta us agradarà. La Rosalia explicant-li aquesta nit al JImmy Fallon que la seva llengua materna ("mother tongue") és el català. Per cert, quan ella parla en anglès en entrevistes com aquesta, ho fa amb accent català. El reconec perquè és el meu també.

“Playing with Sergei, Martha and the Others” de Thomas Hauert està muntant en un crescendo. El moviment segueix força uns patrons similars, d'inici a fi, el que s'hi va incorporant és el contacte entre els ballarins de la Dresden Frankfurt Dance Company seguint la música de Rachmaninoff. I ja està.