El penis torçat de "DTF St. Louis" té tanta comicitat fosca, com força dramàtica. Així de singular és una sèrie de guió magistral amb fragmentació cronològica, que sembla que va de "whodunnit" i al final el que vol respondre és fins a on pot arribar la bondat en edat madura, quan la vida es retorça.

Atenció al mètode de protesta que han fet avui els docents. Han bloquejat accés a la Sagrada Família. No han afectat altres treballadors, sinó a turistes amb la idea que "no s'ha d'invertir tant en turisme i s'ha d'invertir en educació". Diria que a molts altres sectors se la poden fer seva, també.

"Resurrection" és exuberant, desaforada, aclaparadora i fins exhibicionista. Aquesta poesia onírica de colors, llums i ombres feta pel·lícula monumental, també, constata el poder econòmic de la Xina, amb recursos generosos al fons perdut creatiu. I que Bi Gan és el Freud dels somnis dels cinèfils.

La concentració d'energia femenina del muntatge "El Firmament" és lluminosa. En el text de Kirkwood el pas del cometa Halley hi té protagonisme i la reunió de les 13 dones, a les quals se'ls cedeix un poder molt concret, és igualment fugaç i radiant. Les 13 despleguen força, ràbia i caràcter propi.

És ben curiós com dues pel·lis tan llunyanes, elles i els creadors, com "Pizza Movies" de Padial, de Fez i de Diego i "Rebobini-la, sisplau" de Gondry, en els seus clímax evoquin una emoció tan anàloga. La barcelonina té la buidor existencial de treballador cultural de 1r món tan trista, com còmica.

Amb "The History of Concrete" renovem l’admiració gegant per la ment del mestre de la comèdia documental, John Wilson. És fascinant quanta pau, poesia, bonhomia i absurditat humana és capaç d'extreure, fins i tot quan dedica una pel·li al formigó. Un nou collage de gravacions, brillantment trenades.

Com explicarem a les generacions futures, que els poderosos malvats de la nostra època, actuaven a cara descoberta, mostrant megalomania, misantropia, masclisme i despotisme i no només se'ls concedia impunitat, sinó que a més se'ls banyava amb diners públics. Ells ja més malvats no es poden mostrar.

En plaers culpables m'hi trobeu poc. En canvi, en comèdies de confort m'és més fàcil cauri de quatre grapes, com "Rooster", com en gairebé tot en què Steve Carell hi posa les grapes. Sèrie de personatges tan maldestres, com bona gent, amb autoconsciències de neuròtics, dependents, narcisistes, etc.

Recordeu l'última vegada que en Trilla va dir això? Jo sí i fins ara estava tranquil i ara m'he cagat.

Rodrigo Cuevas, artista superlatiu, performer excepcional d'ànima cabaretera i encara millor persona. la nova gira, La Belleza, és un tros d'espectacle amb l'ambició d'omplir grans arenas, amb una realització de pantalles en directe cuidadíssima, com tot el que retrata. Actuació festera de la bona.

Corprenedora inauguració del DocsBarcelona amb "A Fox Under a Pink Moon". Veure nítidament, en el primer pla de qui ho viu, traspassar la frontera de l'UE fugint dels abusos de la pàtria i el marit. Ho va fer més emotiu la presència de la prota del docu, Soraya Akhlaghi, la resiliència feta persona.

"L’última vegada que et dic adéu" és a antípodes de la història de superació i del relat alliçonador. Arrenca assenyalant com els records mai són ben fiables. Lamentablement, sí que ho són molt les marques que deixen les vivències de dolor i ràbia sepultades en silenci, que ara la Natza comparteix.

Com diu Mark Cousins, necessitem tot el que elimini el feixisme, com els documentals, com l'inaugurat DocsBarcelona.

La finestra d’exhibició de cinema a plataforma s'abreuja. El temps en cartellera, també. "La Grazia", però, resisteix. Ho mereix el Sorrentino de la temprança. El d'un prota equilibrat, íntegre i honest. Sap molt, ergo, dubta, molt. L'exuberància visual es modera, com ell. La comicitat, persisteix.

Bravo el Mercat rematant temporada dansa amb "Vagabundus" del moçambiquès Idio Chichava. Explosió de 13 ballarins dansant, cantant i percudint amb peus descalços simultàniament. Energia constant, amb la contundència del ritual i la força d'allò atàvic. Humanitat genuïna fent un allò local és global🔝

La llengua catalana pateix una crisi de coneixement, però, sobretot, una crisi d'ús. La qüestió està en tots aquells que saben la llengua, però no l'utilitzen. En aquest reportatge de #Marcians3Cat persones que fan un petit pas per a tu, un gran salt per al català. www.3cat.cat/3cat/t10xc29...

L’esborronador incendi de la torre londinenca Grenfell de 2017 el teníem gravat. Descobrir ara en una expo que va costar la vida i part de l'obra d'una artista jove, Khadija Saye, t'esparvera. Les sèries d'autoretrats evocadors de diàspora amb peces rituals gambianes i la resta anticipaven una gran.

Les creadores de "Yo siempre a veces" parlen del concepte "eròtica de les cures". Un encert. La prota està encantada amb el seu nadó i, alhora, fastiguejada amb el capitalisme, patriarcat, formes alternatives de suport i la Barcelona turistificada. El millor, quan transmet aquests fàstics i amor.

Han passat uns dies i encara retenim l'afrofuturisme de “Darkmatter” de Cherish Menzo amb Camilo Mejía al Mercat. L'escenari post-apocalíptic, l'expressivitat facial, les deformacions físiques i simbòliques, els glitches, hip hop desfigurat, la tensió misteriosa constant, la densitat ambiental. Uff.

L'experimentació pop de Juana Molina. Amb la veu, la seva presència i el seu tractament, es pot muntar una gran actuació. Artista, lamentablement, cara de veure aquí tot i la generosa presència de compatriotes seus a la ciutat.

El tòpic diu que l’òpera és l’espectacle total. Gran encert, doncs, encarregar-ne una a un fans totals de l'espectacle, Albet i Borràs. Parella que sap muntar-los i els disfruten, com pocs. I no és només posada en escena. "Els Estunmen", enmig de diversió, també té grans pòsits musical i discursiu.

Hi hem sigut sempre. Hi érem al Tablao, La [2], l'Apolo, BAM, Palau de la Música, Vida, Sónar (la metamorfosi epifànica), Primaveras Sounds i tots els Palau St Jordis. També amb (LA)Horde i Dimitris Papaioannou. I hi serem sempre, perquè la Rosalia no para de créixer i de brillar. Pròxima parada?

Veritat. És això, oi? Sovint, una narració la podem essencialitzar en si és o no genuïna, si surt o no de la sinceritat. "La gran família" de l’Antònia Carré-Pons en té molta. Des de quan relata el càncer, fins a assumir o no el negoci familiar o les relacions dins del grup més nuclear, la família.

S'han de posar límits. A malalts de la música i festivals no se'ls pot oferir la possibilitat de veure quatre escenaris del Coachella alhora, com està fent Youtube tot el cap de setmana. Necessito dormir!

"Abecedari" de La Moukhles & Sentís a la Beckett és i no és com diu el títol. No és una seqüència ordenada i endreçada. Però, sí que, com l'alfabet, és successió d'elements tremendament diversos. I poques actrius com la Miriam Moukhles són tan prodigioses creant i lligant personatges i personatges.🔝

Qui s'ha de posicionar urgentment és l'Ajuntament. Decidir si tolerarà la vulneració del dret a la informació i de la llibertat d'expressió que afecta a tots els ciutadans. De fet, molts d'ells s'han quedat fora dels concerts, per tant, com a mínim, que se'ls informi de què passa en un espai públic.

Anohni al Palau, delicatessen. Passeig amb 3 musicots des del “Bird Gerhl”, fins al recent "My back is...", passant pel "Hopelessness" i versionant a Reed i “Sometimes I Feel Like a Motherless Child” I una idea: Els europeus blancs tenim inscrit als gens ancestres veient cremar dones no complaents.

Tant de bo més pel·lis crispeteres fossin com Proyecto Salvación. Ningú fa la lectura anti-Trump? Està construïda a partir d'una cooperació i humanitat nivell galàctic. L'encarna Gosling, el James Stewart bonifaci del Hollywood actual, empàtic amb una roca sense cara. Imaginació visual catedralícia.

Chuso Ordi a la Capella.

Tanit Plana a la Fundació Brossa.

Quin goig quan l'escenari del Mercat de les Flors es fa petit, quan gairebé no pot encabir la més d'una vintena de ballarins energètics, vibrants, d'estètica clubbing del Ballet de Lorraine, fent el programa doble, "a Folia" + "Static Shot", un organisme col·lectiu i sincronitzat que ho ocupa tot.

El cinema, com la vida mateixa, flueix millor si trobes la manera d'abraçar la complexitat, el desig, l'humor i la bellesa. A "Pillion" tot això ho encarna l'Skarsgård encuirat i en Harry Melling és qui malda per estrènyer-lo. Aferra't a la pel·lícula com ho fa un bon paquet de moto a 200 km/h.

Es fa saber que a partir d'ara, la denominació força de la natura només es podrà utilitzar quan ens referim a Rocío Molina i a ningú més. No patiu, qualsevol altra aspirant a ser-ho, sap que ja era una mica així de fa temps i si ha vist "Calentamiento" aquests dies al Lliure, no en tindrà cap dubte.

Aquest "Marcians" ha assolit una audiència del 21'3% de share, bestialitat, pujant gairebé 6 punts al programa de prime time precedent. De fet, és xifra digne d'un èxit de prime time, tot i emetent a les 01:15. El millor són els joves esperançadors que el protagonitzen. www.3cat.cat/3cat/t10xc24...

De moltes coreògrafes es diu que són plàstiques. A la Marina Mascarell, possiblement, se la de qualificar com a escultòrica. Es fa molt evident a "Mongrel", la peça que ha recuperat ara amb la Danish Dance Theatre. La mutació constant de l'escenografia, altera l'espai i la dansa dels ballarins.

No utilitzeu alegrament el qualificatiu d'històric, només quan la Catalunya que volem i necessitem s'ajunta i es reconeix gràcies als Extraño Weys de Rodrigo, CaretaS, Raspall, Vagué, Reig, Garret i Bou amb Datzira, Eril, Baye, Xantal de Ca la Fresca, OKDW, CHA, del Puro, Tona, Tramit i Martí Sales!

Va ser fortuït, casual, no més les donaré de res, però, celebrar la vigília entrada de la primavera amb el "Bloody Moon" de la Marina Mascarell amb el Danish Dance Theatre va ser més que encertat al Mercat. Un espectacle que és floració, explosió de color, on hi brolla una sensualitat assilvestrada.

El guanyador del Premi Anna Pérez Pagès, Jordi Bordes, no només és un molt bon periodista cultural, a més, és una activista com pocs per a la preservació i dignificació d'aquesta professió. De fet, com ho són les organitzadores d'aquest premi. Com ho era, l'Anna, la Peigis, qui encarnava com ningú.

Ser intrusa del teu propi dedins. La magnífica ironia de "La intrusa" d'Irene Pujadas. La solemnitat de la immersió en la vida interior pròpia la desactiva amb imaginació i fantasia còmica. Antídot d'excessiva i esgotadora autoconsciència. "Amb el temps et dedicaràs a viure menys i a revisar més".

Ho diu un dels mestres i nosaltres estem contentissims.

Hi ha estratègies per "emblanquir" una gestió que en realitat, més aviat, posen al descobert un remordiment que adquireix tanta dimensió, com gran pretengui ser el rentat d'imatge. Imagineu, doncs, la culpabilitat colossal que ha de sentir qui hi ha darrera del premi AENA.

Estic eufòric! Els millors guionistes de comèdia ahir van incloure al monòleg de Conan O'Brien d'obertura dels Premis Oscar, el mateix acudit que vaig escriure fa 5 mesos i mig en motiu de l'estrena d'"Una batalla tras otra". La prova és a sota.

M'encanta aquesta coordinació i convivència entre aquest parell de festivals de la ciutat.

La nostra marató és de còmic independent i autoedició, la del Festival #GRAFBCN2026.

Això dels carrets es fa quan se t’acumula tot, oi? I en una mateixa setmana vols ser al Dansa Metropolitana amb la Lali Ayguadé, l’Americana Film Fest amb Willem Dafoe i Greta Lee, La Llama Fest amb Denny Horror, Clara Ingold, Facu Díaz, Oye Sherman, Abián Díaz i a la Nit de les Lletres. Va així?

l'AMA... Maria Arnal. Al Paral·lel 62.

Per construir una infraestructura és obligatori abans un Estudi d'Impacte Ambiental. S'hi hauria d'afegir que Guerin faci un docu de la geografia humana afectada, com la preciosa i humanista "Historias del buen valle". Conté aquesta estampa diumenge tarda al riu de Seurat versió extraradi barceloní:

Avui tenim cita a la Fabra i Coats, per veure i opinar de creacions noves abans que ningú. Fins després!

"Industry" en cada temporada s'ha fet més comprensible. En la quarta, acabada de finalitzar, la sèrie mostra nítidament les ments podrides, literalment, que comanden el món de les finances, ergo el món. Fins i tot inclou una mica de maneres Epstein. I elles dues són les reines d'aquesta "ficció".