On hi havia impostura i papanatísme, ella hi ha posat honestedat i intel·ligència. A l'assaig sobre desclassament, identitat i dol, "Nadie me esperaba", la Noelia Ramírez ens va compartint d'on surten les seves reflexions, des de quines vivències i emocions més sinceres i t'hi reconeixes de seguida.

Avui al "Vostè Primer" la Laura Fa només parlava de l'entrevista de Joan Carles I a France 3. Afirma que l'han gravat a França. La corregeixen: Era a Abu Dabi. 1 minut més tard li recorden la crítica que li va fer Mònica Planas del seu poc rigor i li contesta: "De rigor en tinc que no te l'acabes."

Tenir carrer no es pot dir de moltes obres. D'"El dia del Watusi" d'Iván Morales, sí. Que torni just en el cinquentenari de la transició farsa és oportuníssim. Casavella en dona una versió més poètica, quinqui, barcelonina i real que l'oficial i la vida que li donen ara actors i el dire és de traca!

Si sorties, ballaves, anaves a concerts o festivals entre el 2003 i 2013, t'havies d'haver creuat amb The Rapture en algun moment. Avui han reaparegut fugaçment, només un d'ells, el líder i cantant Luke Jenner al Razz. Quartet reduït a trio, però amb la guitarra elèctrica que continua fent ballar.

Després d'una jornada laboral i només vols desconnectar i només t'entra entreteniment. Però, hi ha entreteniment i entreteniment. El de la sèrie "Slow Horses" d'ironia deliciosament anglesa és nutritiu. A la 5a temp. amb un punt de brotxa gruixuda li dona el que es mereix a un líder d'extrema dreta.

El qualificatiu que descriu més "La corona d'espines" dirigida per Xavier Albertí és recital. Transforma el TNC en un auditori perquè puguem apreciar la musicalitat de la partitura dels versos de Sagarra, amb intèrprets plantats en escena com en una pintura, amb una força i convicció de virtuosos.

I ho diuen, no un dia qualsevol, com tants tenien per davant i el podrien haver escollit, sinó el 20-N del 50 aniversari. Dir que van a cara descoberta és poc.

La història de Hollywood de les darreres dècades obviant còmics que han passat d'stand up a fer d'actors de pel·lis i teatre és inexplicable. Aquí anem tard i encara es poden confrontar 3 monologuistes amb 3 integrants de La Calòrica i descobrir que la Júlia Truyol s'està fent un stand up a sobre.

En pocs espectacles com "L’amor venia amb taxi" de La Cubana es concentra un desplegament tan ampli d'artistes, vestuari i producció en general en un espai tan petit, el Romea. Ens arriba com a homenatge al teatre d'aficionats i ho és, però també molt al teatre popular del Paral·lel i a la Cubana. 🔝

Va, que aquesta us agradarà. La Rosalia explicant-li aquesta nit al JImmy Fallon que la seva llengua materna ("mother tongue") és el català. Per cert, quan ella parla en anglès en entrevistes com aquesta, ho fa amb accent català. El reconec perquè és el meu també.

“Playing with Sergei, Martha and the Others” de Thomas Hauert està muntant en un crescendo. El moviment segueix força uns patrons similars, d'inici a fi, el que s'hi va incorporant és el contacte entre els ballarins de la Dresden Frankfurt Dance Company seguint la música de Rachmaninoff. I ja està.

Últim cap de setmana de l'expo "Com dissenyar una revolució: La via xilena al disseny" al Dhub. A través de disseny gràfic i industrial veus com de avantguardista, il·lusionant, democràtica, popular i arrelada era la revolució que proposava Allende. I que la imaginació ha de ser l'arma antifeixista.

La perspectiva que ofereix l'editorial Jande és fonamental ara mateix. Dins el seu catàleg un llibre que trobo que les representa és "Soc fan". En una novel·la addictiva, Sheena Patel és capaç d'encabir-hi molt del present, el masclista, racista, enxarxat i desigual. Amb humor, càustic i encertat.

En despatxos no, perquè ja estan de capde, però en alguna banda de Madrid ara mateix n'hi ha uns quants dient: ¡¿"Okes qué?! ¡¿Ukes grasus?! ¿Pero, estos quiénes son? ¡¿Dos Estadios Olímpicos?! ¿Cómo los han llenado? Pero si la Lola Indigo no lo llenó ni una sola noche.

Fa tant de sentit que l'antisistema "Els miserables" de Mas Fiol i cia. acabi dins del sistema, dins del Lliure. Acollida en un gran equipament on llueix la confrontació en forma de farsa de la condició mil·lennial amb l'esperit revolucionari. Un narcisista autoconscient pot revoltar-se? Sí, podem?!

Les obligacions, la rutina, les cures a depenents i l'herència psicològica de la relació que van tenir els teus pares passant com una piconadora per damunt de la relació de parella. El que fan a "Adorable" la Lilja Ingolfsdottir darrera la càmera i la Helga Guren davant és molt potent i afinadíssim.

Si et sents "little monster' i enyores la Gaga, si ets més d'allò local que la Rosalia, si el teu Broadway és l'off, si els aires del nou feixisme ja t'afecten la respiració i si enyoraràs el Benidorm Fest, el musical queer rural "Un refugi al sol" i el seu "Make Catalunya Gay Again" és el teu lloc.

Si el format és l'ideal pel típic personatge insubstancial de promo, tipus actor jove i mono d'una sèrie insípida de Netflix, per això és perfecte. Però, quan tens allà una artista amb fons i interès que té molt per explicar, llavors, exactament el mateix format fa un punt de llàstima i tot.

Cadascú escull el seu parc temàtic. Un dels meus favorits és el Festival MIRA. La temàtica, música i art digital.

Prou queixar-se que avui el disc nou de la Rosalia acapara l'atenció. Amiguis, per un dia que els informatius obren amb un artefacte cultural i que fan crítica cultural, no passarà res. Demà ja ocuparà aquest espai la política de baixa estofa de decla i contra-decla i el futbol. Com gairebé sempre.

Que si tothom parla de la Rosalia, no serem menys. Aquí un article recordant el dia que vaig passar amb ella: www.3cat.cat/3catinfo/el-...

El primer que t'arriba de "Little Women" de Del Greco és la proposta estètica. De seguida t'entra pels ulls la seva ambició, ja sigui de gran instal·lació artística i/o operística. Però després del primer efecte, l'artifici que t'atrapa és l'interpretatiu, d'actrius creant i fugint del naturalisme.

En època de cridar l'atenció, ho farem minimal i introspectiu. Així potser captarem més l'interès del respectable o potser no. Sigui com sigui, les Smerz som així i així ens presentem en concert en un sala atapeïda.

La prota de la novel·la de la Montse Albets també fuig al món rural i tampoc hi troba res idíl·lic. La fredor del seu mas buit et cala fins als ossos, perquè les pedres de les que estan fetes les cases familiars, no són el més dur i etern que contenen, sinó els silencis i els morts que hi atrapen.

Estaràs assegut en una butaca d'un teatre del raval, però et sentiràs com si fossis a la platea d'un del West End londinenc. El tenaç Josep Maria Pou sap com crear aquest efecte amb peces com "Gegant" en què Clàudia Benito agafa amb tanta força la seva personatge que fa trontollar al tità del títol.

Si la jovenalla et convida a un after, no t'hi pensis. El que van fer els Bivac al CCCB incloïa mirada filosòfica, antropològica, sociològica, econòmica o poètica sobre aquests llocs post-festa regulada. 1/2

No sé si li passa a massa gent més, però no puc estar més pendent i aclaparat pels impactes que no deixen de generar aquests dies Rosalia i Fred again. És que no s'estan quiets. És massa i estan en un simultani constant. Si us plau, o l'una o l'altre que ho aturin, que ho organitzin i ho dosifiquin.

No cal ser gai per veure's com el prota de "Maspalomas". Hi ha molts armaris d'on sortir i molts en els que tornem entrar, passant d'un color i llum canària a una grisor basca. Alhora, amb sort, com ell, ningú s'escapa d'envellir. També l'entens només amb les mirades de l'actoràs José Ramón Soroiz.

Hi haurà qui dirà que Pol Jiménez "desconstrueix" la copla amb la seva formació de flamenc i dansa espanyola. Més que aquest concepte, escolliria per descriure el que fa a "Cafè de copla" amb un sol "mantón" i un gran collage musical és rehabilitar o reelaborar la tradició popular amb misteri.

A "Los domingos" veus a una noia jove que, com totes (i tots), necessita amor. Si no el troba per la via corrent, hi haurà qui se n'aprofitarà reconduint-la cap a una via gens sana. L'Alauda Ruiz de Azúa torna a agafar un tema ben complicat, presentar-lo amb realisme i a confiar en els espectadors.

Després de 23 edicions l'In-Edit es pot permetre el luxe d'inaugurar amb un fals documental i el "mockumentary" rock per excel·lència és Spinal Tap. Inesperada total una 2a part d'una pel·li 40 anys més tard. Encara més que Reiner i co conservin les ganes autoparòdiques. Tant de bo arribar-hi igual🤞

Mentre s'aboca el "primer els de casa" a qui no toca, turistes i expats es van quedant la casa. La farsa de Les Pinyes al Maldà, “Hi, I’m Steven“, va per aquí. La denúncia de la gentrificació és com l'humor, sempre millor de baix cap a dalt, si no volem acabar com ens veuen, com a paneroles.

No em traureu que l'entreteniment, ben fet i ambiciós, pot sustentar-se en reflexions de calat filosòfic. Brad Ingelsby, després de "Mare of Easttown", ho torna a demostrar a "Task", thriller trepidant amb perdedors i uns dilemes sobre la misericòrdia que no venen de la fe, sinó de fonaments ètics.

No sé si hi haurà interpretacions més intenses i contundents del Boléro de Ravel, musicals i coreogràfiques, que la d'Aina Alegre a "Fugaces" al Mercat de les Flors. Al CCN de Grenoble & Studio Fictif els fa agafar els gestos flamencos més enèrgics de l'eterna Carmen Amaya amb cossos que colpegen.

Que difícil és avui asseure't i que t'expliquin un bon conte. Enrico Ianniello és i explica la vida d'un nen que parla, xiula, com els ocells, l'"Isidoro". Amassa a base de bonhomia i vitalitat un monòleg amb justa mesura d'humor i emoció, en un català que es gesticula i sona deliciosament italià.🔝

July arranca prometent "road movie", però et quedes atrapat, no faràs Kms, sinó un viatge interior al desig femení madur i hi cauràs com al títol, "De quatre grapes". Es retrata desvergonyida com a dona "desastret", no per lligar -tòxicament-, sinó perquè ho és, com ho som. Així ens mostra el camí.

La capacitat de crear personatges carismàtics a tota velocitat d'"Una batalla tras otra" és nivell Scorsese-Tarantino. Davant l'esperpent actual, Anderson els posa al servei d'una sàtira que tot i l'acceleració no descavalca mai en farsa. Entreteniment amb tall i lleugeresa destripadora del present.

Hipocresia no ens arriba per definir a aquestes empreses i els seus responsables. Hipòcrates ho som tots en algun moment i en major i menor mesura. Aquests monstres sense ànima i el fàstic que fan és una altra cosa. Haurem de buscar nou concepte molt més fatigós. www.3cat.cat/3catinfo/el-...

A banda de les xifres dels accionistes que han venut o no, una altra dada molt interessant seria saber què s'han gastat BBVA i Banc de Sabadell produint i contractant publicitat. Quin bombardeig, per favor. Que s'acabi! Amb els dos pressupostos sumats potser arribaven a fer una OPA algú altre.

Què? Ni el "hate-watching" ho salvarà?

Si un integrant de l'"old school" entén que l'"old school" implica i li permet ser irrespectuós amb companys de la "now school" (perquè "new" ja no som), tu com a integrant de la "now school", has de respectar aquest individu de l'"old school", per molt "old school" que sigui? S'entén la pregunta?

Pulp i LCD Soundsystem han compartit concert doble al Hollywood Bowl de Los Angeles. Una fantasia! Però això no és el millor. Jarvis Cocker va sortir a cantar amb els LCD "(We Don't Need This) Fascist Groove Thang" de Heaven 17, de Sheffield, com ell. No necessitem feixisme! youtu.be/bAVrJMu49z4?...

Les festes majors impliquen una barra lliure per les horterades i xaronades més excessives. Clar que sí. Però, també hi ha d'haver espai per a just el contrari, pel que va ser la delícia de concert conjunt d'Anna Andreu, Mar Pujol, Ferran Palau i Bruna González, "Cançons amagades" al Festival BAM.

Algú pot fer-te gaudir d'angoixa i tenebres? La foscor rodorediana destil·lada de "La mort i la primavera", inspiren a La Veronal, Morau i Arnal a obrar el miracle. La seva creativitat aclaparadora i perfeccionista et clava un neguit gustós a la platea del TNC, del primer instant i fins l'últim.

L'actor més memificat de la història del cine avui estrena pel·li nova, per tant, s'entén que meme nou, oi? A veure qui és el primer de caçar-lo a "Una batalla tras otra".

Per simple estadística, és fàcil inferir que una part de l'electorat que fa 15 anys es va apuntar a l'onada del 15-M, ara s'apunta a l'onada de l'extrema dreta. És un electorat que ara mateix m'abstindré d'adjectivar, mentre els insto, precisament, a que s'abstinguin electoralment. Seria el mínim.

Com de retorçada has de tenir la ment i quins pocs escrúpols has de tenir per mirar de retorçar lleis, per tal de defensar que la ignorància és un dret a preservar. Que si una criatura podria aprendre perfectament dues llengües, millor que no, millor defensar el seu dret d'ignorar-ne una.

Un any més arribo a setembre sense la necessitat de "compartir" cap imatge del viatge d'estiu a xarxes socials. I ja són dècades sense fer-ho. Ni una de sola, mai. Ja no sé què fer amb tal volum d'autoritat moral estival. Els qui la dilapideu exhibint-vos, què? Com aneu?