Quan en una entrevista una política solta un bulo, l’obligació de la periodista que està entrevistant-la deu ser desmentir-lo allí mateix. Si no, la periodista es converteix en un element al servei del discurs de la política entrevistada.

“No other land” (2024). Hi ha moments que la visió d’aquest documental es fa insuportable. La maldat israeliana, el colonialisme supremacista, la barbàrie i la violència és inhumana. Maleïts sigau tots els que esteu d’acord amb l’etno-estat depredador. Fa falta tindre l’empatia d’un psicópata.

“Couleurs de l'incendie” (Clovis Cornillac, 2022). Una història de revenja contada de manera molt freda. Es noten els euros que s’han invertit, l’ambientació és de 10 però li falta passió. No transmet res. L’actriu principal sembla que no té sang en les venes. Pel•li per passar el ratet i au.

“Kneecap” (Rich Peppiatt, 2024). La història d’un grup de rap que canta en gaèlic, interpretada per ells mateixos. Musical gamberro i colorista. Un regal per a tots aquells que parlem llengües minoritzades. Tots units en la mateixa lluïta contra la discriminació i la imposició.

“Otto; or Up with Dead People” (Bruce LaBruce, 2008). Cinema queer amb zombies gais. És una proposta de metacinema curiosa però prou confusa, ja que hi ha moments en que no saps si el que veus forma part de la història d’Otto o és de la pel•lícula porno-gore que s’està rodant com a part de l’acció.

“Madrid” (Basilio Martín Patino, 1987) és un documental hilvanat al voltant d’una lleugera trama de ficció dramatitzada. Mostra imatges reals de Madrid durant la Guerra Civil i també durant els 80. El seu valor com a document històric i social és impagable.

La Porta de l’Almoina de la catedral de València és l’exemplar més meridional de la coneguda com Escola de Lleida.

“La paura” (R. Rossellini, 1954) narra com una dona infidel és víctima d’un xantatge. Film de primers plans i molt de llenguatge no verbal. La Bergman no pot estar més elegant, més bona actriu i més ben il•luminada. Llàstima dels 30 segons finals del film que pareixen un pegot.

“Lola” (A. Legge, 2022) és un curiós film experimental rodat com si fora una pel•lícula amateur dels anys 40 trobada en una casa abandonada. La fotografia en BW és molt xula, però tot es desenvolupa molt atropelladament i els personatges no acaben de cuallar. Potser massa centrada en l’estètica.

“Riefenstahl” (Andres Veiel, 2024) és un documental centrat en l’aspecte personal i ideològic de la cineasta més famosa de l’Alemanya nazi. Mostra, de manera neutra, gran quantitat de documentació audiovisual sobre ella, deixant a l’espectador la llibertat de treure les seues pròpies conclusions.

“L'oro di Napoli” (Vittorio De Sica, 1954) consta de sis episodis independents que transcorreixen a Nàpols i estan protagonitzats per artistes italians de primera. Neorrealisme amb molta tendresa, farcit d’escenes icòniques. Bona mostra de la grandesa del cinema italià.

“Hedwig and the Angry Inch” (John Cameron Mitchell, 2001) és un musical agredolç que conta la vida d’un transexual víctima d’una operació de canvi de sexe clandestina que la deixar pràcticament mutilada. Film molt punky amb bona música i una ambientació trash molt colorista.

Sòcol ceràmic del Castell d’Alaquàs.

Que no ens enganyen. Per a qualsevol persona amb sentiments, el Tamarismo li donava llàstima i vergonyeta. No va ser el triomf de la gent no normativa, va ser una operació per al lucre econòmic de Gestmusic, el Sardà i tota la seua troupe. I quan la cosa deixà de generar cash, els abandonaren i punt

“Terrore nello spazio” (Mario Bava, 1965). Fantasia pop i colorista que en algunes escenes recorda molt sospitosament al primer “Alien” de Ridley Scott, rodat 14 anys després. Una petita joia SF de baix pressupost dirigida per uns dels mestres del giallo.

“The Agony and the Ecstasy” (Carol Reed, 1965). Colorista i entretinguda superproducció que narra la gènesi dels frescs de la volta de la Capella Sixtina per Michelangelo. Molt interessant com recrea l’execució de les pintures, tot i que es basa en l’aspecte marmori que tenien abans la restauració.

A les teles només te parlaran de “torrijas”, però a València tenim altres dolços de Setmana Santa que els peguen quaranta millons de voltes, com la coca de nous i panses.

“Carnival of Souls” (Herk Harvey, 1962) és un film del subgènere “estic mort i no ho se encara”, que ha tingut molta influència en directors posteriors, com David Lynch, Romero o el mateix Hitchcock. És una peça de culte de sèrie B, que passà inadvertida quan es va estrenar.

De un foradet de la talla del sostre m’ha aparegut esta planteta. He intentat buscar-la a Google Lens i no m’ix res. No se si algú pot saber que és. Sembla un fong.

“The Brutalist” (Brady Corbet, 2024) és una meravella visual, però, al meu parer, és excessivament llarga. Crec que la història podria ventilar-se perfectament en menys de 2h. Tot i la seua duració, algunes questions importants queden com en l’aire. I del tema Israel millor me calle.

“Brief encounter” (David Lean, 1945) és una de les grans obres de la història del cinema. La història d’un (quasi)adulteri plasmada amb unes imatges nocturnes de gran bellesa, que transcorreix en gran part en una estació de tren. Que bé que queden els trens al cinema.

Italia es una de las cunas cinematográficas del mundo, de modo que el hilo de hoy contiene una selección de películas del país de la bota. Espero que os resulte entretenida, y si os descubro alguna sería estupendo. 🧵🧵

“The Congress” (Ari Folman, 2013). Distòpia desencantada totalment premonitòria, on una Humanitat empobrida i desesperançada es adicta a una droga que els fa creure que viuen en un món de dibuixos animats on poden ser el personatge que vulguen. Obra confusa alguns moments però interessant.

“Diplomatie” (Volker Schlöndorff, 2014). La destrucció total de París va ser una de les últimes maldats que intentà la ultradreta en el seu propòssit fallit de dominar el món amb el tirà Hitler al capdavant, després d’haver arrassat Europa i mort a més de 60M de persones. Així són. No ho oblidem mai

“Il Casanova di Federico Fellini” (1976) és potser la millor aproximació a l’època barroca que s’ha fet mai al cinema. Perquè no només mostra el barroc, si no que l’obra en si és barroquíssima. Una superproducció excessiva i hipnòtica, grotesca, màgica i exuberant, rodada integrament en estudi.

A Sueca, mira si volen a la Mare de Déu de Sales, que al quart d’hora d’acabar-se l’ofrena de les falles, els/les furtarrams ja han arramblat amb totes les flors que alcança el braç.

“Murder!” (Alfred Hitchcock, 1930). El film es resenteix de les limitacions del primer cinema sonor. Per això ens sorpren uns Hitchcock molt estàtic a nivell de càmera però amb innovacions com introduir una veu en off o atreviments com mostrar el travestisme d’un personatge.

😅

“Superman III” (Richard Lester, 1983). El director de la lloada “Robin and Marian” i dels films dels Beatles, rodà aquest divertiment que té un arranc brillant, amb una successió de gags catastròfics propis del cinema mut, però que acaba desinflant-se conforme avança el metratge. Nostàlgia pura.

“Anora” (Sean Baker, 2024) és una crítica ferotge al món actual marcat per les desigualtats socials i econòmiques i on els milionaris fan el que volen com si foren senyors feudals. També parla del “cayetanisme”, dels fills dels rics, inútils i capritxosos, i com la meritocràcia no existeix.

“Herr Tartüff” (F.W. Murnau, 1925). El director va voler donar-li un toc de dinamisme a l’obra de Molière, perque la considerava massa teatral. I que va fer? Inventar-se que era la projecció d’una pel•lícula, això que ara es diu “cinema dins del cinema”. És un goig el talent i virtuosisme de Murnau.

“Schloss Vogelöd” (F.W. Murnau, 1921) és una obra menor del director, de les primeres que va rodar. Es tracta d’un film de misteri on, en comptades ocasions, s’atisba el gran talent de Murnau, cosa que fa que, tot i tindre més de cent anys, conserve part del seu interés.

“Le notti bianche” (Luchino Visconti, 1957) és una amarga història d’amor basada en un relat de Dostoievski. Transcorreix tota per la nit a un magnífic decorat construït a Cinecittà. Visconti mostrant-nos a gent anònima i senzilla, lluny de les seues operístiques superproduccions històriques.

Valencians, ja estem en Falles! Però FDP, poseu les vostres banderetes a una altura que puga passar el camió de la basura. Que la meua veïna de Sueca s’ha quedat sense barana del balcó.

Al Museu de la Catedral de Múrcia es troba la talla de Sant Jeroni executada per Salzillo l’any 1755. Un prodigi de l’anatomia i el patetisme barroc, allunyat de les luxoses i idealitzades peces rococó del mestre murcià.

“Desitjant estimar” (Wong Kar-wai, 2000) està considerat un dels millors films de la història. No se si arriba a tant, però jo he disfrutat molt veient-la. La fotografia és magistral, amb els colors tan intensos i ixos plans que ens fan sentir com voyeurs mirant d’amagat el que està passant.

Sueca. Entrada de l’Asil d’Ancians. Bonaventura Ferrando (1911-1919). Modernisme farcit de “neos”. Artesania pura. Un treball amb la rejola per treure’s el barret. En qualsevol altre lloc civiltzat seria un BIC.

Suma y sigue el despropósito cultural del PP-VOX del País Valencià. Nicolás Bugeda diciendo que el modelo del Botànic era “un modelo fallido”. Aún estaré un tiempo buscando el adjetivo que defina este modelo actual, que no es otro que destruir todo lo anterior. valenciaplaza.com/noticas-cult...

València. Claustre sud de Sant Miquel dels Reis. Un tipus d’arquitectura “escorialenca” del gust dels frares jerònims, que feren modificar el projecte original d’Alonso de Covarruvias encarregat l’any 1548 pel Duc de Calàbria. Va ser acabat al 1607.

Veure “La maschera del demonio” (Mario Bava, 1960) és com assistir a una classe universitaria de cinema de terror gòtic. Un castell destartalat amb passadissos secrets, la cripta dels morts plena de teranyines, un cementeri amb boira, un bosc tenebrós i una bruixa satànica. Quina joia de pel•lícula!

“Conclave” (Edward Berger, 2024) m’agradat molt, sobre tot a l’apartat visual. Retrata una arquitectura grandiosa on els cardenals són fotografiats des de dalt, empetitits, com des d’un punt de vista diví. Llàstima de sorpresa final, totalment absurda i innecessària 🤷🏼‍♀️

¿Sabías que a Victoria del Reino Unido le escandalizó tanto el David de Miguel Ángel que para no ofender a la reina le fabricaron "ropa interior"? HILO🧵

“Casa en flames” (Dani de la Orden, 2024) és una obra boníssima amb uns diàlegs genials i unes interpretacions de categoria. L’audiovisual català en estat de gràcia.

Ahir vaig vore “El 47” (Marcel Barrena, 2024). Com a obra artística, deslligada de la realitat, està prou bé. Les imatges reals de la BCN dels 70 són un bon document gràfic. Però no entenc perquè han ignorat la militància comunista de Manolo, fet fonamental per entendre la seua lluita pels veïns.

“Amore” (Rossellini, 1948) és un recital interpretatiu d’Anna Magnani, dividit en dos episodis independents: “La veu humana” de Cocteau, fosca i dramàtica, i “El miracle”, amb guió de Fellini, també dramàtica, pero lluminosa i d’una bellesa visual exultant.

“Finishing School” (G. Nicholls Jr., E. Tuchock, 1934) és un film precode que va suposar un escàndol absolut a la seua estrena. Jovenetes solteres juntant-se amb xics i tinguent sexe (suposadament). Les organitzacions religioses cridaren al boicot i prohibiren als seus fidels veure-la.

Activando hilo de todas las referencias cinematográficas de “La sustancia” 💉 (Cuidado, contiene spoilers) #DentroHilo

A nivell estatal no hi ha molt de coneixement sobre la pintura renaixentista que es va fer al s.XVl al Regne de València. Al meu parer, i sense desmerèixer a l’omnipresent Sorolla, deuriem estudiar-la i publicitar-la més. Tenim un tresor amagat. Sagrada Família de Nicolau Borràs, ca.1580.

València. La quarta manifestació multitudinària demanant la dimissió de Mazón. I com si res…